Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren rondalles a favor de la vellesa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia”  (https://malandia.cat).A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 19 de juny del 2025 posaren “Ens contaven rondalles (la majoria, de collita pròpia). I sí: en moltes, hi sortien velletes” (Rosó Garcia Clotet), “A mi, no em contaven, però sempre rondava molt respecte a la vellesa!!!” (Roser Canals Costa), “No tenia gaire temps” (Àngels Sanas Corcoy), “Sí. Una vegada apareixia una velleta que era una fada bona” (Ximo Caturla), “No” (Àngels Salvador), “Lluís. Mai: ma mare era ‘especial'” (Josep Ferrer Ferrer), “Cantaven, molt les cançons, defensant la nostra terra i, sobretot, de feines com la puntaire, modistes. I, dels balls, de tota època” (Lydia Quera), “Conec una cançó: ‘Bella de vos só amorós’. ‘Vella de vós’ sona horrible” (Lurdes Gaspar), “Sí. L’àvia em contava que hi havia un vell que ja no servia per a res…

Quan la seva néta va tenir un fill, el vell, que ara era besavi, assegut al portal de casa, va demanar de bressolar el nadó a damunt dels seus genolls… I el vell deia ‘Ara sí que serveixo per alguna cosa'” (Joan Marrugat), “Sí. M’havien contat l’argument de obres d’Ignasi Iglesias, com ‘Els Vells’, ‘La Mare Eterna’, ‘El Cor del poble’ i alguna altra, sempre de temes socials. L’Ignasi Iglesias era un dramaturg de Sant Andreu de Palomar, com nosaltres” (Joan Prió Piñol), “Bon dia,

Sí: la rondallística menorquina té alguns exemples de faules morals en torn a la vellesa” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia, Lluís,

La meva besàvia, m’explicava rondalles i sempre eren d’àvies entenedores, tendres i de bo fer.

Jo era bastant petita i (…) vaig estar al llit (…) un mes i ella estava al meu costat explicant-me les  rondalles” (Montserrat Cortadella), “A mi, no!” (Angelina Santacana Casals), “Algunes, però molt tristes. No crec que fossin a favor. Jo les interpretava com de mals fills. Em feien pena.

L’àvia Carmen era una persona gairebé inèdita. Llesta, intel·lient, sense estudis, prudent… Mai oblidaré algunes d’aquestes rondalles que m’ han ajudat a distingir.

Bon dia àvia. Hi ha gent, mala gent, a qualsevol edat, no creus? L’ àvia Carmen era una de les millors persones que he conegut. Però la vida no va ser JUSTA amb ella” (Anna Babra), a qui comentàrem “Trist, el teu escrit. 

En moltes rondalles, la velleta simbolitza la saviesa, la persona encertada, la persona de bon cor…

I, en algunes, fins i tot, al capdavall, el personatge que es casa amb u de la família reial (o, com ara, de la comtal), ho fa, però va acompanyat de l’àvia. I, en més relats, dels pares”, “Lluís: no recordo que ma mare em contés rondalles a favor de la vellesa, però ma mare era molt conscient dels fets que passaven i dels que havien passat els avis de les generacions anteriors. 

Jo només sé que, dels cinc germans que van ser-ne a la vida, ella sempre va respectar els seus pares, els va ajudar sempre, sobretot, a la meva àvia Ramona. A l’avi Ton, també el respectava i l’estimava. Sempre va estar a favor d’ajudar-los econòmicament i els va acceptar a viure amb nosaltres, sense demanar-los mai ni cinc cèntims.

(…) Tot el que ella em va explicar era per a mi un tresor. Sempre va estar disponible en tot el que podia ajudar a sos pares. També va tenir ma àvia Lluïsa (àvia paterna), que va tenir una embòlia (…).

Un diumenge, Lluís, vaig veure com la mare agafava l’avia Lluïsa i la portava, agafant-la per la cintura, cap al servei, i la meva àvia Lluïsa, qui havia restat muda a causa de l’embòlia, li va parlar i li va dir: ‘Ai! nena, com t’ho pagaré tot això que em fas’. La mare va escoltar-la i no li va dir res. L’àvia sabia que mare se l’estimava: sempre van anar juntes, sempre van anar unides. La germana de ma àvia Lluïsa li deia: ‘Lluïsa: des que tens la Conxita amb tu, sempre portes els davantals ben nets’. Ma mare també es deia i es diu Conxita” (Ramona Ibarra), “A ma casa contaven d’una família on, a l’hora de dinar o  de sopar, la mare escudellava a la seua mare en un plat de fusta el qual li’l posava a terra en un racó.

L’àvia es va morir i, un dia, la mare va veure el seu fill amb un tros de fusta i  amb una navalla.

‘-Què fas, fill meu?’, diu la mare.

El fill li respon:

‘-Faig un plat per a quan sigues vella'” (Vicent DE LA Torre).

En el meu mur, el 19 de juny del 2025 plasmaren “Poques vegades. Vellesa: a mort” (Maria Galmes Mascaro), “La meva àvia,nascuda el 1892, em deia ‘Si hagués sapigut que el pa amb nous era tan bo, encara seria la Senyora de Tous!!!” (Dolors C. Serra),“Bon dia, Lluís,

La meva àvia era una dona amb un tarannà com un home…

Era filla única, ella sola manava els treballadors el que havien de fer…

El seu pare, molt vell, el seu marit (el meu avi) era menescal, anava pels pobles amb el cavall, mirant que el bestiar estigués bé…

Mai es va considerar vella, ni em va explicar res sobre la vellesa…

Deia que velles són les andròmines…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Finalment, ma mare, el 19 de juny del 2025, per telèfon, em digué 1) que la rondalla de la senyora de Tous “És una lliçó per a la vida”, 2) que els mots de Joan Marrugat venien a dir “Sentir-se útil. I, als altres, això els fa una favor [, la eixa relació avi-nét]”, 3) que el detall de la besàvia de Montserrat Cortadella representaria que, “A l’altra [, a la xiqueta], se li faria més curt el temps” i hem coincidit en el fet que eixes vivències (unides a la paciència de la dona cap la besnéta) són coses que no s’obliden i que els xiquets, com més petits, més capten com són els altres (el caràcter…). Respecte a la narració en què intervé l’anciana com a fada bona, ha respost “Després és la compensació per a la vida” 

Al capdavall, ma mare ens ha adduït que les paraules de Tere Maria Marquez Bartolomé li n’havien evocat unes que havia oït més d’una vegada: “Això, ho he sentit dir ‘Velles se fan les coses; les persones se fan majors'”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.