Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a no condemnar els altres?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 10 de gener del 2025 ens comentaren “L’àvia deia que no havíem de condemnar ningú, que la vida ja se n’encarrega, perquè, si ho fèiem nosaltres, era posar-nos al seu nivell [ = dels altres]” (Antonia Verdejo), “A casa, sempre ens deien que no s’havia de jutjar ningú i, per tant, que no s’havia de criticar, ni d’acceptar les crítiques cap a altres persones” (Rosó Garcia Clotet), “No crec que es fiquessin en aquestes coses” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia,
A casa, sí que ho fèiem. Acostumaven a dir ‘Cadascú sap a casa seva’. I una altra frase freqüent era ‘A tot arreu, hi ha un divendres’. I, per si no n’hi hagués prou, ‘… hi ha el Divendres Sant, que toca a tothom’. Aquesta darrera part era un afegit de collita pròpia de la meva tia Dolors, que no sabia de lletra i, tot i això, tenia una sabiduria molt superior.
Vull aclarir que la meva família provenia del cantó de Lleida, Guixers, Saldes, l’Espà (de l’Alt Berguedà) i Peguera. D’aquest darrer poble, tot enrunat ara mateix, que és al darrere els Rasos de Peguera” (Joana Cabiscol Calvès), “Em sembla recordar que sí” (Joan Mengual Cirac). En relació amb la frase, “tot i això,, tenia una sabiduria molt superior”, ma mare, el 10 de gener del 2025, per telèfon, em digué “Això passa a molta gent”.
I, sobre les paraules referents al divendres, ma mare em comentà “Això equival a lo que dic jo: ‘De lo que parlaràs, tocaràs’ i ens va adduir que, més d’una vegada, és millor no espolsar coses negatives dels altres perquè, en un futur, a vegades, ens en podríem penedir.. Altres comentaris foren “Havien vist tant de sofriments, que elles expressaven compassió més que ràbia. Ara, hi havia esperit crític en dominis intel.lectuals” (Lucila Grau), a qui escriguérem “El meu avi matern (1906-1992), arran de la guerra, estigué en tres camps (el tercer, de Castuera, d’extermini i en què es provaren tècniques que es milloraren en la Segona Guerra Mundial) i tampoc no tenia ràbia”, “No, però ningú teniem aquest interès” (Lui Sarrià).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
