La llengua materna del poeta, la de la terra on ha nascut i la del Poble.

Al capdavall, el poeta Joan Alcover, en el discurs “La llengua materna”, de 1903, comenta que, més d’una vegada, la llengua materna és presentada, per alguns escriptors, com una llengua a rebutjar en plasmar la literatura i, així, “Ja t’aniràs castellanitzant a poc a poc. És qüestió d’una estona de paciència, quatre o cinc segles, i tot anirà com una seda. Mentrestant, resigna’t al silenci, a la passivitat, al destenyiment i la metamorfosi gradual (…). Molta indústria, molt de comerç, moltes carreteres, i res de conrear el llorer”. En resposta a eixa opció, la qual ell no accepta com la seua preferida, addueix:

“Què us sembla? Doncs a aqueixa exhortació filistea, jo i els qui com jo pensen i senten, pocs o molts, vet aquí la resposta que daríem: ‘No volem!’.

No és compte nostre, sinó dels homes d’Estat, travar els mitjans d’assegurar l’harmonia, sense mutilar i deprimir els pobles i les persones. A nosaltres ens basta sebre [= saber] que ni en nom de la concòrdia ni en nom dels més sagrats interessos hi ha dret a exigir el rebaixament i la capitis diminutio dels uns a benefici dels altres”, és a dir, de minvar la capacitat d’uns en pro de la d’altres persones o grups.  Per tant, Joan Alcover presenta que els polítics han de garantir l’existència dels Pobles i es posa de part d’una manera matriarcalista d’entendre la vida i, òbviament, reflecteix el sentiment de pertinença a la terra.

Tot seguit, enllaça aquestes paraules amb un fet que havia esdevingut en Escòcia, la qual, des de primeries del segle XVIII, havia estat adherida a Anglaterra. En 1895, “se celebrava a Escòcia un centenari. Un gran senyor acudia des de Londres a presidir els homenatges de tot un poble a les despulles de Robert Burns, el bard nacional”, o siga, el poeta escocés representant, “qui escrivint en dialecte escocès, nodrint-se de la vida popular i rústica, fent, com ell deia, del llibre de cançons anònimes d’Escòcia el seu breviari, era un geni prou potent per a ressuscitar davant el món la seva pàtria; mes, sortint de si mateix per a ajustar-se a la moda general anglesa, era un rimador mediocre”. Com a explicació, podem dir que la llengua materna, per exemple, entre les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, era la catalana. I, en aquesta llengua, els resultava més fàcil parlar, relacionar-se amb la gent que vivia més pròxima i del terreny, fins al punt de no sentir-se en terra estranya: era la que havien mamat des de xiquets. Amb el català, aplegaven, per dir-ho així, a l’ànima de la gent.

Igualment, com Joan Alcover afig a continuació, “El personatge abans citat deia davant la tomba del poeta: ‘És de més importància fer els cants d’una nació que fabricar-li lleis”. Ací, “nació” rep el significat de “terra on s’ha nascut i de què u es sent part”.

A banda, l’escriptor posa que Robert Burns “’apareix, s’adreça damunt els peus i reivindica les pretensions d’Escòcia a una existència nacional…’.

Amb poca diferència, i mudant els noms, podrien semblar pronunciar-les per aquí a prop”.

Finalment, ens comenta que qui digué eixes paraules “Era el capitost del partit liberal, Lord Roseberry, aleshores ministre d’Anglaterra” i Joan Alcover es posa de part de la jove Mallorca, “que tan abundosa florescència del seu esperit ens ha dut ara”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.