Un altre relat que figura en l’obra esmentada de Joan Bellmunt i Figueras, i que empiula amb el matriarcalisme, és “La fàbrica de moneda i el nom del poble”. Una vegada, el rei viatjaria a Tornabous i, en el poble, es feren uns preparatius apoteòsics. El rei es quedà a dormir.

Ara bé, durant tota la nit, s’estengué el rumor que “el rei no era allí per casualitat, sinó per indagar si, en aquest poble, hi havia una fàbrica de moneda, car la riquesa del poble així li ho feia sospitar” (p. 512). Com veiem, no se’ns indica si el rei era de la Corona Catalanoaragonesa o no. No obstant això, hi ha un fet històric que explica el passatge que veurem tot seguit: la “Fábrica Nacional de Moneda y Timbre”, espanyola i amb seu en Madrid, nasqué en 1893 i, per tant, el rei prové de terres castellanes. De manera que podríem situar la narració, per exemple, en un context de la darreria del segle XIX o en els primers anys del segle XX, moments en què visqueren persones vinculades amb la noblesa (com ara, el rei Alfons XIII) que, més d’una vegada, gaudien un temps amb dones que es dedicaven a la prostitució.

Afegirem que, en la narració, apareixen els rumors sobre el rei: “Si la població era rica, no era degut al falsejament de la moneda rodona, sinó a d’altres motius més nobles: el seu treball” (p. 512). Per consegüent, veiem, per una banda, la cultura de l’enveja i de la desconfiança amb el poble i, per una altra, tocar els peus en terra (la realitat) i la faena i la riquesa per mitjans honests, no a través del joc brut, ni de l’abús.

Per això, “L’endemà, al matí, van decidir donar-li una lliçó al rei, i així ho prepararen. Tan bon punt el dia trencava l’alba, la gent del lloc va fer com cada dia feien (…) i tragueren els seus bous per anar a treballar els camps. Era costum que, cada dia, els bous es trobessin a la plaça del poble i, d’allí, marxessin als camps a treballar; i també aquells que tenien bous i no tenien terra, acudien a la plaça, per tal de veure qui els llogava per a treballar als seus camps” (p. 512). Aquestes línies, a més de plasmar com s’iniciava un dia faener en aquestes terres, també posen la plaça, un detall molt en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení, no sols com a punt de trobada.

I, mentres que els bous es movien, els servents del rei decideixen despertar-lo. Llavors, el monarca els respon:

“-¿I què carai volen en aquestes hores tan matineres? -digué el monarca, encara mig adormit.

-Insisteixen que us lleveu i aneu a la plaça del poble -afegiren els mateixos servents” (p. 513).

Així, la llegenda ens presenta dues maneres de viure: la faenera i amb relació amb la terra  i, per una altra banda, la del malfaener que viu de baldraga i poc interessat per la política i pel poble, això és, la del polític sense miraments.

El rei, junt amb la seva escorta, fa via cap a la plaça, “on ja tothom l’esperava.

-Què volíeu, poble meu? -digué el monarca, sorneguer.

-Senyor, hem sabut (…) que veníeu a inspeccionar si teníem una fàbrica de moneda falsa, ja que el nostre estat econòmic així us ho ha fet pensar.

-Sapigueu, senyor, que l’única fàbrica que tenim de moneda és el nostre treball diari; i, l’eina per fer-ho, els nostres bous.

-Aquells que no tenen terra i tenen bous, també arriben cada matí aquí, per tal d’ésser llogats i treballar per al bé de la població” (p. 513).

De nou, es plasma 1) la figura del malfatà i que s’arronsa en els privilegis i 2) els qui, des de bon matí (i el remarcat és nostre), actuen pel bé de la població i dels altres, no, rònegament, en benefici propi i, si de cas, d’algunes persones més (o bé del seu ram).

Aquests passatges expliquen que “El rei, davant aquella situació, s’avergonyí i demanà, amb humilitat, perdó per haver dubtat de l’honradesa i del treball de la gent.

I, des d’aquell dia, en què el monarca va veure que era degut al treball de persones i animals el benestar i el progrés d’aquell poble i, en recordança que, cada matí, els bous anaven a la plaça i allí donaven tombs (…), va quedar-li, a la població, el nom de Tornabous” (p. 513).

Finalment, com a aclariment, direm que, així com, per exemple, en moltes poblacions valencianes, els braus que no estan castrats reben el nom de bous; en aquesta narració, podem pensar que ja ho estan i que, per tant, són els que es dediquen a llaurar el camp sota les indicacions dels qui els menen (ja que, com ara, no es fa al·lusió a vaques, ni a activitats relacionades amb la pastura o de ramat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.