Un relat en què es plasma el matriarcalisme i, igualment, els intents d’anihilació per part del poder eclesial i, òbviament, sense deixar fora la introducció de la llengua castellana i de les repercussions del pacte entre la Corona Catalanoaragonesa i el Regne de Castella (del segle XV), és “La pixarrada del diable”, el qual figura en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras. A l’inici, diu que “Aquesta llegenda ens parla que (…) sant Ermengol, bisbe i gran constructor d’infraestructures, va decidir la construcció dels ponts del congost que hi ha anant en direcció a la Seu” (p. 338). Cal dir que el culte a les grans fites, a les construccions faraòniques i, per exemple, el desig de passar a la posteritat, no són de la línia matriarcalista.
Per això, és fàcil entendre que “cada dia havien de tornar a refer el que havien construït el dia abans i que apareixia destruït” (p. 338). En altres paraules, la gran majoria de la població no acceptava un model que els era foraster, molt diferent al seu i que no prioritzava lo femení, ni lo relatiu a la mare i a la Mare Terra.
“Primerament, van sospitar que gent malvada ho destruïa cada nit (…).
[El bisbe] Va quedar molt sorprès quan, al punt de mitjanit, veié sortir una figura horrible, vermella com flama de foc encesa i amb una olor de sofre (…), que es dirigia vers el lloc on havien treballat els constructors” (p. 338). ¿Qui representaria la gent malvada sinó els qui no seguien les pautes patriarcals de la jerarquia eclesiàstica que no s’aliava amb el matriarcalisme dels catalanoparlants? Afegirem que la tasca era gran: un Poble jove (el color vermell), encapçalat per una dona valenta i viva com la flama (associada amb la jovenesa) i amb fortalesa.
A banda, el bisbe “convocà l’endemà mateix tots els capellans de la rodalia i els monjos benedictins que tenien el convent en lloc proper, per tal que acudissin tots al lloc, en fer-se fosc, revestits amb els ornaments sagrats” (p. 338). Per consegüent, de nou, l’acte esdevindrà durant la nit, que és el moment fort de la dona, i ho faran “provistos d’aigua beneita (…) amagats fins al punt de les dotze” (p. 338). Així, podem dir que ells actuen a partir de les accions d’ella, que és qui va al capdavant del desenvolupament.
Llavors, el bisbe commina el dimoni “a rendir-se davant del poder celestial” (p. 338), el qual, com veurem, no ho assolirà, encara que “el reduïren i el deixaren ben lligat a la roca” (p. 339), la qual, ací, no té el significat matriarcal relacionat amb la dona, sinó que ho fa amb un mètode de limitació de la llibertat.
A més, “L’obra arribà al final i, el dia que s’acabava i es posava ja en disponibilitat de pas, fou extraordinària la gent que va acudir-hi, tant per contemplar-ho com per a donar-ne gràcies” (p. 339). El fet que es prioritzen les grans obres (detall, històricament i psicològica, que té a veure amb els estils de vida i de governament dictatorials i dèspotes, indistintament que, per exemple, es promoguen des d’un partit polític, en una agrupació, en un govern estatal o per part d’un cap d’estat) i, igualment, la contemplació (però no de la Mare Terra) i de donar les gràcies (òbviament, a la fastuositat), empiulen molt amb la superficialitat impulsada des del segle XVI (arran del Concili de Trento, 1545-1563), amb el barroquisme i amb la cultura de les aparences exteriors.
Nogensmenys, el Poble encara mantingué l’esperança i la passà de generació en generació, mitjançant la renovació de la vida, els nens i la infantesa. Així, el dimoni pixa al riu per a tractar de desbordar-lo i, com que la seua pixarrada fou pobra, “només aconseguí deixar una marca a la muntanya que, encara avui, es pot contemplar en la penya que marca l’acabament del congost dels Tres Ponts, és una ratlla de color verdós que tothom coneix com la Pixarrada del Diable” (p. 339). Això, entre altres coses, vol dir que la dona (el dimoni) deixà empremta, que el Poble ha preservat la vida i la fe en l’esdevenidor, així com quan copsem que un arbre trau les fulles en iniciar-se la primavera i, per tant, encara té futur.
Finalment, comentarem que el congost, com podem llegir en el DCVB, és un “Pas estret i profund d’un riu entre muntanyes”; que la muntanya, entre altres coses, està vinculada amb les mamelles i que el fet que apareguen tres ponts, ¿no podria enllaçar 1) amb les relacions entre les tres generacions o, almenys, 2) amb una cultura matriarcal oberta cap a l’altre, al proïsme i, com es sol dir, a bastir ponts i no a una que tractàs de crear-ne donant órdens als súbdits, en lloc de fer-los per iniciativa popular o bé comunal, com ha sigut habitual en el matriarcalisme? Al meu coneixement, la segona opció sí que té molta força (hem trobat alguns relats en eixa línia) i empiula amb el model de vida i amb la cosmovisió de la cultura catalana, matriarcals. En eixe sentit, com em digué Pere Riutort, per telèfon, el 5 de novembre del 2019, i plasmí en el meu mur eixe dia, “Nosaltres hem anat obrint finestretes,… finestretes”, des de la Germania.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
