Un altre apartat d’aquesta secció de narracions, és quan el folklorista s’endinsa a reportar sobre vivències que el senyor Manel havia tingut en la seua època en l’esmentat monestir. Així, aprofitant l’oratge que feia, “li vaig suplicar que em relatés alguna cosa de la vida íntima que, en la clausura, es duia.

I, sense fer-se pregar gaire, perquè havia arribat a tenir amb mi una gran confiança, tant per l’amistat que em duia com per haver-li donat desinteressadament alguns consells en delicats afers de família i en qüestions àrdues d’interessos, (…) així es va anar descabdellant:

-Jo, com ja sap, era el segon fil d’una de les principals cases d’aquesta vila; i, seguint la rutina i el vell costum establert, entre les famílies acomodades de la nostra terra, de dedicar al claustre un dels fills cabalers, d’ençà dels meus primers anys, el pare, català de bona soca, que tenia una voluntat de ferro per a dur a cap tot lo que es proposava, acaricià aquella idea.

-Mira que aquest xicot, per a tot serà bo, exceptat per a frare -li deia, de vegades, la mare” (pp. 13-14), una mare que encertà, tot i que el fill decidís entrar en l’orde.

U dels records de què parla podríem enllaçar-lo amb lo sexual: “Bé és veritat que, moltes vegades, els joves trencàvem la Regla; però això eren desfogamentes que, si se’ns descobrien, els pagàvem cars. (…) Així és que eren moltes les nits que, per a satisfer aquella passió [ de nedar], sortíem de la cel·la i (…) anàvem a nedar a la bassa del molí” (p. 18). Cal dir que tant la bassa com el molí tenen el significat simbòlic de “vulva” i que l’aigua lliga amb lo femení.

En la pàgina 19, apareixen unes línies amb detalls matriarcals pareguts als d’algunes rondalles: “La llàntia continuava oscil·lant de l’un a l’altre dels panteons reials, semblant a un encenser immens mogut per mà invisible”, una mà que, en més d’una contarella, representa la dona que fa de guia d’un personatge jove.

Igualment, trau un tema que entronca amb el paganisme, el qual podríem pensar que era manifest en el Monestir de Poblet, almenys, com a pervivència, i que ens traslladaria a la qüestió dels comunidors. I ho fa dient que “el mateix gust que tenien els frares per a recrear-se les orelles, també podia donar-se’l la vila.

I continuà:

-A més: ¿com vol que se’n desfessin si, quan toquen a temps per congriar-se alguna tempestat sobre el terme, aquella campana és la destinada a reservar, és a dir, que s’acut a ella en darrer extrem, quan la tempesta no vol cedir; i és segur que, en ventar-la, parteix el núvol borrascós, degut, no tant al seu to argentífer com perquè, amb sa llengua metàl·lica, commina la borrasca a desfer-se, amb la inscripció que porta gravada i que usa l’Església per als exorcismes, que diu: Christus vincit, Christus regnat, Christus imperat?” (p. 21), o siga, “Crist venç, Crist regna, Crist impera”.

Finalment, l’històric religiós comenta que la segona campana més  important, Salvaterra, servia per als tocs d’alarma i de sometent i que, en 1835, arran de la desamortització de Mendizábal, foren esquarterades “amb l’objecte de lucrar amb el metall. Així van acabar aquelles llengües de bronze amb les quals el convent s’entenia amb la comarca” (p. 22), un passatge en què es copsa el sentiment de pertinença a la terra. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.