Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre les viudes? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 25 d’octubre del 2025, plasmaren “No recordo gens. En ser jove, no explicava gaire res d’això” (Àngels Sanas Corcoy), “Sempre vestides de negre, cuidant els fills i amb escasses possibilitats de retornar a una vida de parella. Convertides en mestresses de casa, per decret” (Maria Dolors Sala Torras), “Les meves àvies deien que es passaven tota la vida de dol des que moria un de la família (germà, pare o avi), ja es vestien de negre i costava de treure’s del damunt: es portava molts anys per cadascun dels difunts i moltes vegades ja n’hi havia d’altres traspassos i encara es portava dol del primer difunt.
També n’hi havia que es tornaven a casar, a vegades, viudes amb viudos, i se’ls feia una esquellotada que consistia a fer sorolls amb esquelles o bé olles i amb cassoles la nit del casament fins que sortia el nuvi i deia que pagaria una convidada als qui estaven allà fent soroll.
A casa, teníem l’avi, que eren onze germans: tres, de part de la viuda; tres, de part del viudo; i cinc, del nou matrimoni” (Joana Cabiscol Calvès), “La veritat, que no em comentaven res, ni la meva mare, que era de després de l’any 1920. A mi, quan jo era més gran, em donaven pena les velletes que no tenien massa diners: vivien pobres i sense res i tothom tractava d’ajudar-les, si més no, el govern” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Segons la meva àvia, que restà viuda, deia que cada una havia de fer el seu camí. I ella sempre continuà fent el mateix: ella, dia rere dia, parlà amb el seu marit, fins a morir, i deia que, si la viuda era dèbil, havia de tornar-se a casar” (Lydia Quera), “Mon pare conta que un oncle seu va restar viudo i que no havia tingut descendència, i es va casar amb una viuda amb fills. I, després no estava content de la segona dona perquè no l’atenia bé i se n’anava molt a ajudar a les filles d’ella, i va vindre a contar-ho a ma casa: ‘Què podia fer?’.
Mon pare li digué que era normal, que la primera el va cuidar molt bé i que esta era així, però que, com que era casat, ja no podia fer res” (MCarmen Bañuls).
Finalment, ma mare, el 25 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué que “La persona que tenia béns, tenia suport. Si eren pobres, s’ho passaven molt malament. I, si eren d’aquestes que tenien espenta, feien com eixa dona que deia ‘Tenia quatre filles que cabien baix d’una polleguera i, al sendemà de morir el meu home, ja m’havia espavilat’.
És real, com la mateixa vida”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
