Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre fadrines no casades? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 31 d’octubre del segle 2025 posaren “‘Aquella s’ha quedat per a vestir sants! Cuita, que no et passi el mateix a tu,… Au, vés, no siguis tan llepafils!'” (Danielal Gros), “Ses dones fadrines, que havien quedat per a vestir sants, no rebien el tractament de ‘vós’, sempre ‘tu’. Un home major fadrí era tractat de ‘vós’; i una dona fadrina, de ‘tu'” (Rafel Gelabert), “Em sap greu dir-ho, però escoltava, més aviat, un xic de rebaix. Consideraven amb poca importància!!
Em sap greu!!! Però eren altres temps!!” (Roser Canals Costa), “Res” (Lurdes Gaspar), “Sempre hi ha noies no casades” (Àngels Sanas Corcoy), “A casa, ho vàrem viure amb normalitat, ja que la germana de la iaia era fadrina.
Quan jo demanava ‘Per què no es va casar la tieta?’, la iaia em va respondre ‘No va trobar qui l’estimés com es mereix. Va ser una gran dona’. La vaig estimar mooolt” (Montserrat Cortadella), “No m’hi fixava” (Joan Prió Piñol), “A casa, no eren de criticar la gent, eren molt de respectar, però sí que, quan parlaven d’algú o d’alguna cosa, te n’adonaves que hi havia uns ‘oficis’ per a fadrines: les que duien el tema de vestir els sants, de vetllar-los, etc, eren fadrines; el qui tocava les campanes era una campanera (vivia al costat de casa) i també era fadrina” (Àngel Blanch Picanyol), “Bon dia, Lluís!
El que deien és que les fadrines, noies fadrines, es quedavan per a vestir sants. Encara ara hi ha algunes esglésies en què les imatges religioses van vestides de roba. Poques, però.
Bona Castanyada, ’25!” (Nuri Coromina Ferrer), “ Segons l’àvia, jo no tenia encants per a matrimoni o no era el que desitjava, i tot havia de ser respectat: els humans són canviants en temps i en moments” (Lydia Quera), “Que quedaven per vestir sants… Un cert menyspreu ser fadrina vella o ser fadrí vell” (Maria Galmes Mascaro), “‘Conques’, per a dones, o ‘Dones per a vestir sants’; per als homes, ‘concos'” (Anna Babra), “Ma mare no deia res perquè es va casar majoreta per a l’època, a trenta-quatre” (Octavi Font Ten).
En el meu mur, el 31 d’octubre del 2025 plasmaren “Que havien quedat per a vestir sants” (Conxeta Fortesa).
Finalment, ma mare, el 31 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué “Una germana de l’avi Miquelet (1874), tia de mon pare (la tia Vicenteta), visqué tota la vida en ca la tia Consuelo (la meua àvia paterna, de 1878). I la tia Patrocinio, germana de la meua àvia materna, visqué tota la vida en ca l’àvia Amparo. L’àvia Consuelo, si sabia que venien les amigues de la tia Vicenteta, li feia dolços.
Moltes vegades, les fadrines anaven més a l’església perquè tenien menys obligacions. [ Els qui feien això, ] moltes vegades eren dones”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
