Rondalles plasmades en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló (1988).

Una altra obra en què copsem molts trets matriarcalistes és “Les rondalles del Peirot”, del català Gerard Canals Puigvendrelló (nascut en Vic, en 1988) i publicada per Edicions Sidillà en el 2020.

En primer lloc, com indica l’autor, “recull un conjunt de llegendes i rondalles verídiques de les valls i muntanyes que envolten el port del Cantó i els seus entorns (…) els territoris de les conques del Segre i de la Noguera Pallaresa (entre les actuals comarques de l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà)” (p. 6) i les ha adaptades en forma de contalles breus.

En nexe amb els habitants de l’indret, comenta que “han mantingut fins avui una rica tradició de llegendes típicament pirinenques, en les quals intervenen personatges mitològics com les encantades, els menarions, els sarraïns, les bruixes, els revinguts, els dimonis, els óssos, els llops, els toros descobridors de marededéus o altres imatges sagrades i les serpents, entre molts altres éssers i elements propis del rondallari” (pp. 6-7). Alguns d’aquests personatges apareixen en narracions valencianes, com ara, les dones d’aigua, els bous que troben marededéus i les serps.

Una contarella en què capim lo matriarcal, de manera simbòlica, és “La roca de l’óssa”, la qual té punts en comú amb les dones en la tradició vernacla catalana. Així, el narrador diu que la contava son avi Batilla “mentre s’asseia en una roca prop del camí, al costat del rierol.

Ell (…), com cada vespre, va menar les egües a la pleta perquè hi passessin la nit” (p. 29). D’aquesta manera, el padrí 1) se sosté sobre un punt fort que empiula amb la dona i, de pas, amb lo tel·lúric, com en moltes llegendes, 2) pròxim a l’aigua (un altre detall femení), i 3) el passatge és ambientat en un moment més aïna de foscúria.

Més avant, el folklorista escriu que el company de l’avi “s’estava millor reposant damunt d’aquelles roques que no pas trescant per aquells corriols costeruts” (pp. 30-31), un passatge que ens evoca la dona robusta i amb espenta, com es reflecteix quan, més avall, ens conta que l’óssa “va córrer cap a aquest riuet de les Comes, sense pensar-ho, es va rebolcar en un toll i, en acabat, va acostar-se de nou cap a l’egua i el pollí” (p. 31).

En altres paraules, mentres que l’home roman quiet, la dona (ací, l’óssa) es mou i ho fa com qui té adobat el terreny, puix que es capgirella en un lloc de recollida (ací, aquàtic) i es mena cap als animals de què s’alimenta.

Tornant al paper de la vigorositat, el padrí exposa que “uns quants pastors de la rodalia van fer cap a la roca de l’Óssa, un foradot de l’aubaga de Llagunes on es deia que l’animal tenia el cau” (p. 32) i, de pas, veiem lo feminal, l’obagor, la recepció de les llagunes i el niu maternal (associat a l’hivern).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.