Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre festes patronals en què una adulta acompanya una jove? Gràcies.

Es fa, per exemple, en Bétera, una vila valenciana de la comarca del Camp de Túria, i té a veure amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 1r d’agost del 2025 i posteriorment posaren “Sí. Abans era costum que una persona gran acompanyés les jovenetes a les festes. I més, si tenien xicot. Fins i tot, dins de cada casa, estaven acompanyades i en temps de festejar, per parlar: un amb una cadira;  l’altra, a un altra, i al mig, la persona gran que estava al cas.

Però, en les festes, sempre acompanyades: i bé per la mare, bé per alguna tieta, bé per una fadrina” (Antonia Verdejo), “De fet, a Moià, per la Festa Major (15 d’agost), se cel·lebra la ‘Festa d’Homenatge a la Vellesa’. Tots els avis convocats van en comitiva acompanyats d’un nét o d’una néta, juntament amb el batlle, autoritats, gegants, etc, cap al lloc on es realitza aquest acte, que sempre és l’esplanada inferior del Parc Municipal (un parc enorme)” (Àngel Blanch Picanyol), Molt bon dia, Lluís,

Jo, el que encara he vist és la mare acompanyar la filla al ball i vigilar de lluny. Supose que per a donar el seu consentiment” (Joan Prió Piñol),“Sííí. Sempre que es podia, celebrava les festes populars” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Lurdes Gaspar), “No. Eixa festa, mai he sentit parlar-ne. Dels Sants de la Pedra, sí, però tampoc massa” (Carmen Mahiques Mahiques), “Tal vegada…” (Daniel Gros), “Desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí: les noies anaven acompanyades. En el cas de la mare, quan tenia promès, la tieta era qui feia ‘d’espelma’, que així es deia a la dona que acompanyava a la parella. Si la tieta no podia, era la mare” (Rosó Garcia Clotet), “Als anys seixanta i setanta, a la Vall d’Uixó, feien ball al ‘Centro’ (la plaça de l’ajuntament) i recorde que les xiques (algunes) anaven amb les mares i amb el nuvi, i aquest portava la cadira a la dona major” (Octavi Font Ten), “Sí que es feia. L’àvia acompanyava. A l’envelat que muntaven a les Corts, un barri de Barcelona. De petita, al ball infantil, acompanyaven els néts i les nétes amb la família” (Anna Babra), “A la festa de la vila o del barri, sempre hi havia la ‘carrabina’ de torn; a la vila, al ball, l’avi i la iaia s’asseien a la llotja fins que fos l’hora. Val a dir que jo vaig tenir molta sort: eren molt condescendents, mooolt més que la mama. En aquest aspecte, era tan, tan…, que no deixava viure” (Montserrat Cortadella), “La mama em deixava sortir de festa amb el nuvi… sola.

Tenia confiança en mi” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Finalment, ma mare, el 1r d’agost del 2025, per telèfon, em deia que, “Ací, [ en Alaquàs,] lo únic que es feia era entre ‘les doloroses’ (les clavariesses de la festa de la Mare de Déu dels Dolors): haver-n’hi una casada. Quan férem la festa (jo tenia vint-i-un anys, en 1964), ens reuníem en sa casa, en un ambient d’harmonia, totes les setmanes. Ella feia de cap de colla. Jo, [a vegades, entre algunes persones,} feia un poc d’àrbitre.

Férem clavariessa d’honor la xiqueta d’u que era casat, qui ens dirigia unes quantes actuacions de teatre per plegar diners (a més de la loteria i altres coses). Ell devia ser ja una persona considerada, reconeguda. Tenia una xiqueta i, en agraïment a ell, la férem clavariessa d’honor. La xiqueta només vingué a la processó amb nosaltres”.

Per consegüent, capim la figura de la casada (la pabordessa major), la de les jóvens i, ben mirat, la de la infància (la xiqueta).

Adduirem el tractament simbòlic que rep la nena, un detall que ens evoca cultures matriarcalistes en què la matriarca (el màxim càrrec del Poble) designa la xiqueta que, en un futur, la substituirà.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Nota: Adjuntem l’estudi de què havíem fet esment, en nexe amb la Bétera i amb la festa de les fadrines i de les alfàbegues, realitzat per Imma Dasí.