Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿tenien una importància decisiva en la família? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia”  (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 5 de juliol del 2025 ens comentaren “Sí. Sort de la feina de les dones , treballant a casa.  Abans, no anaven a treballar a fora de casa. La meva feia petites coses cosint: a casa, feia bates per a una empresa, bates d’estar per casa. L’agradava molt brodar a mà” (Àngels Sanas Corcoy), “Crec que sí. Si la família no funcionava, si eren valentes i decidides, hi posaven tot el que podien perquè anés endavant. I, en aquells temps, això era un repte molt difícil essent dona” (Anna Babra), “Una importància total. Sempre s’havia de respectar el que deien (o feien). La seva opinió anava a missa” (Àngel Blanch Picanyol), “Bon dia,

Crec que sí. Al meu entendre, eren l’aglutinant de les famílies.

A Mallorca, tenen una dita que ho resumeix: ‘L’amo [ = el pagès amitger] comanda i sa madona [ = la muller] duu es maneig’. O ‘L’amo comanda i sa madona fa lo que vol'” (Xec Riudavets Cavaller), “Bastant important” (Ximo Caturla), “Bon dia, Lluís, 

A casa, sempre he vist manar les dones.

L’àvia Teresa portava, ella sola, tots els homes que li conreaven les nombroses terres… L’avi era menescal…, no es cuidava de res.

(...) Quan em vaig casar,… la mama continuava portant la casa, fins que va patir un ictus.

Llavors, em va tocar a mi…

He tingut tres filles… Segueixen l’estel de la besàvia, de l’àvia i meu….

Ja veus, benvolgut amic:.. matriarcalisme total 

Moltes gràcies” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí” (Àngels Salvador), “Lluís: normalment, sí” (Fermín Carbonell), en“I tant!! Però amb molt respecte,amb el meu pare!! Els dos anaven a l’una; no cal dir que, amb el pare, tenia molt bona relació” (Roser Canals Costa), “Sí. Eren veritables matriarques, amb fort caràcter” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Bon dia,

Curiosament, els padrins eren els qui tenien més poder, perquè les dones no podien fer res sense el permís dels homes. Però, quant a la família, eren les dones qui prenen les decisions, eren les padrines qui es feien càrrec de les decisions familiars. Les padrines manaven a casa” (Contxi Enjuanes Carrera), a qui, eixe dia, adduírem que, “Al meu coneixement, això té un motiu: del segle XVIII en avant, després de la Guerra de Successió, les lleis passen a ser en línia amb la tradició cultural castellana (la qual és patriarcal). Però, a nivell més familiar, la nostra era matriarcalista. Això explica que, en més d’un escrit (o bé en més d’un comentari vostre), captem que, encara que el marit era qui hi manava, la decisió era presa en casa”. Més avant, Contxi Enjuanes Carrera ens respongué “Tens raó”, “Sí: elles eren les que portaven la família endavant, portaven l’economia de la casa, l’ordre, etc., etc.”‘(Montserrat Carulla Paüls), “Ma mare, dins de casa, tenia moltes decisions que, si ella no volia, mon pare no tirava avant.

Un dia, mon pare va fer una cosa que no li va dir, a ella, i ma mare es va posar com un bou i mon pare va callar” (MCarmen Bañuls), “Totalment. Tot tenia una importància, per encarar millor el camí” (Lydia Quera).

En el meu mur, el 5 de juliol del 2025 i més avant plasmaren “Si, Lluís. Les dones, abans, tenien les seves idees de com guanyar-se la vida. Cas que en poguessin, treballaven en les feines on eren acceptades i procuraven, amb el que guanyaven, ajudar a l’economia de la família. 

És clar que sí, si més no, les meves besàvies i les àvies. Gairebé totes van tenir una importància decisiva en la família” (Ramona Ibarra), “Sííí… Sa madona és sa madona. Elles aprovaven totes ses decisions de sa família, negocis… Fills i néts, si ens deixaven” (Maria Galmes Mascaro), “Bon dia,

Com diu na Ramona, en famílies obreres, sí; és clar que, de classe alta, no en tinc coneixement. L’àvia em deia que, a casa, qui manava era son àvia (per desgràcia de la mare, que era la nora)” (Quima Estrada Duran).

Altrament, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 6 de juliol del 2025 i després ens respongueren que, “A la meua família paterna, la iaia va romandre vídua amb tres xiquets de deu, set i tres anys i amb una casa amb quatre parets sense compartimentar. Va traure avant la família i, amb l’ajuda dels fills (quan van tindre edat), va acabar la casa. La iaia materna, en una família d’agricultors, ajudava a treballar la terra, portava a la plaça les verdures per vendre i, després, portar la casa endavant i la criança de cinc fills. Les dones, a la meua família, han estat valentes, uns puntals que han estat exemple a seguir per fills i néts” (Conxa Ramos), “Clar que sí” (María José Valero Díez), “En la meua família, les dones han estat les valentes i amb molta resiliència.

Els homes faltaren molt joves i restaren la iaia (amb les dues filles vídues) i les dues nétes. El germà fadrí també se’n va anar. El nét també muigué. Cinc dones” (Ana Mari).

Finalment, en el grup “Paraules ebrenques”, el 9 de juliol del 2025 agregaren “I les besàvies encara no en vaig conèixer a cap. Però es nota a influència en àvies i padrines i també en les mares” (Rosa Isabel Porta Estivill). 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.