Prosseguint amb jocs infantils en què copsem el matriarcalisme i que foren recollits per l’arqueòleg de Bèlgida en l’esmentada obra, també en parla sobre u que és molt conegut, com ara, en la comarca de l’Horta de València: “El sereno”. Primerament, direm que, a diferència del paper de la mare en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (nascut en 1895) i que fou publicat en 1950, ací és molt important el paper femení.
L’estudiós de la Vall d’Albaida comenta que quan, a mitjan agost, el llaurador porta a casa els primers melons d’Alger, els xiquets boten de fruïció només de pensar en el fanalet que faran per a les festes de la vila (en Massarrojos, en juliol, en bona mesura, coincidint amb la festivitat dels Sants de la Pedra). A més, agrega que “No és fàcil descriure l’entusiasme amb què es procedeix a la confecció del fanal; tots els de la casa hi prenen part: la mare, transformant-lo en una carabassa buida i preparant la corfa del ‘caragol cristià’ (…). Els xiquets, amb una veu cridanera, indiquen al pare els motius de la decoració. I ell, amb el ganivet en mà, es disposa a interpretar fidelment els desigs dels seus fills.
És curiós observar que, en tots aquests fanals d’aquesta classe, predomina l’art més primitiu (…). I no són menys primitius, també, els motius de què es valen per a l’ornamentació, puix que figuren, en primer lloc, el sol, la mitja lluna, l’escala de mà, la barraca, el gall, alguna animàlia i, això sí, sense que hi manquen mai les figures geomètriques” (p. 155).
A continuació, Mariano Jornet Perales trau altra volta la dona i un detall que, en llegir-lo per primera vegada (en maig del 2025), ens evocà el fet que, en les Illes Balears, durant el repartiment de les herències, encara que es facen les parts, el més petit dels fills és el primer que tria (com, anys arrere, ens havia dit Bartomeu Mestre). Així, en l’article “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), publicat el 1r d’octubre del 2011 en el seu blog “Etziba Balutxo…”, l’escriptor de Felanitx indica que, “A l’hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i los echan a suertes. A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria”. Doncs bé: en el llibre sobre Bèlgida, hi ha que “Ja és preparat el fanal; la mare l’encén i el lliura al més xicotet dels fills, qui, unflat de gaudi, ix al carrer seguit dels seus germanets i cantant a l’uníson (…).
En oir la cobla, els veïnets acudeixen com si fossen mosques. Algun grandot i envejós l’apaga amb un bufit i el nin plora i poteja fins que ensopega amb un transeünt compassiu qui, li l’encén altra vegada i els permet continuar fer la volta cantant:
El sereno ha mort un gos,
se l’ha endut a l’hospital,
i les xiques de costura
se l’han fet amb oli i sal.
Las once y media. ¡Sereno!
I, si algú s’acosta als grup, demana ‘Qui l’ha fet?’. ‘Mon pare!’ respon amb orgull el més xiquet, mentres interromp la cobla:
El sereno s’ha perdut
en la font de la Salut;
una agüela l’ha trobat
amagat en un forat.
Las once y media. ¡Sereno!
El sereno i la serena
se n’anaren a peixcar
i agarraren una anguila
a la vora de la mar.
Las once y media. ¡Sereno!” (p. 155).
És a dir: en la primera estrofa, la dona (la velleta) salva l’home (el troba en la font); i, en la segona estrofa, l’home i la dona van junts a les tasques de la mar.
Quant als darrers cinc versos, el 14 de maig del 2025 els llisquí a ma mare (qui, com jo, també coneixia aquesta festa i la cançó) i em digué
“El sereno i la serena
se n’anaren a peixcar
i peixcaren una anguila
i se la feren p’a sopar.
Sereno, con el tururú,
ha vingut un guarda
i se l’ha endut”
Cal dir que jo l’evocava amb una lletra quasi igual: “ha vingut un frare / i se l’ha endut”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
