Prosseguint amb la festa de Sant Antoni i, de pas, amb festes d’hivern i paganes, el 25 de juny del 2025 copsàrem un post publicat per Josep Ma. Duran en el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana” eixe dia. Amb lleugers retocs, diu així:

“Les fogueres de Sant Antoni.

La tradició de focs hivernals a Catalunya és molt antiga. Encara que força menys coneguda que la de Sant Joan, és plenament vigent a les comarques meridionals del Principat. Ja del 1347 es coneix un crida que prohibeix, a Reus, ‘córrer falles a Carnestoltes’.

Per tot el Priorat, s’acostumaven a encendre fogueres, d’ençà de Sant Antoni fins al Carnestoltes, al voltant de les quals els fadrins dansaven al so de corrandes –cançons de dansa– cantades, sobretot, per les noies, que expressaven sentiments amorosos o feien burla dels xicots. A la Vilella Alta, es coneix aquesta pràctica com la dansa de l’aparellament, tot palesant la funció que li corresponia.

Les fogueres hivernals tenen la seva màxima expressió a l’entorn de Sant Antoni, el disset de gener. Tot i que s’ha perdut el significat ancestral del foc com a instrument purificador – per exemple, fent que els animals de treball facin tres tombs al voltant d’una foguera–, la pràctica de bastir-ne, amb una clara funcionalitat festiva, continua ben vigent en nombroses poblacions de les comarques meridionals del Principat com també en bona part del País Valencià, de les Illes o de la Franja aragonesa.

Aquestes fogueres es fan, en la majoria de poblacions, de llenya. S’han conservat amb més o menys intensitat alguns costums tradicionals, pel que fa a l’obtenció d’aquesta matèria primera per a la foguera.

Els joves –fadrins– que, pels volts de Nadal, sortien a tallar llenya als boscos comunals o particulars, segons costum, i les captes de llenya per les cases, han deixat pas a pràctiques més col·lectives de recollida i a l’aprofitament d’altres materials, com ara, palets i fustes d’embalatge. I també ha augmentat la pràctica de coronar la construcció amb ninots. Malgrat tot, al contrari de les fogueres de Sant Joan, en les d’hivern s’empren força menys les fustes o els mobles vells”.

Sobre el tema de traure material vell i de fer una foguera (“falla”, en molts llocs del País Valencià), sí que ho coneguí i, de fet, ho féiem els veïns del barri; i, a més, els xiquets d’uns deu anys o més grans, sovint, amb atreviment, desafiaven el poder saltar la falleta, quan ja era molt avançada i, més aïna, minvava.

Mentres escric aquestes línies, evoque dones d’uns quaranta anys, qui, quan jo en tenia uns dotze (per l’any 1983), ens deien que anàssem amb cura, que ens allunyàssem de la falla. Això sí, hi havia un esperit de barri que es reflectia en eixes converses harmòniques, en eixa bona relació entre persones de diferents generacions i tot i que, ben mirat, festejàvem que, encara que vivíem en l’hivern, ja no hi havia tanta foscúria com un mes arrere.

Tornant a l’escrit de Josep Ma. Duran, indica que, “Més enllà de l’amuntegament eficaç del brancatge i dels troncs per a obtenir una combustió millor, la forma cònica de moltes fogueres hivernals obeeix a una disposició acurada dels materials combustibles. Les barraques –com s’anomenen les fogueres en els pobles de l’Ebre, en el Maestrat o en els Ports– es basteixen al voltant d’un tronc o arbre central anomenat maig o maio, el qual ha estat despullat completament del brancatge, a excepció de la part superior. En la seva forma més elaborada, les barraques són construccions piramidals, amb el ‘maig’ fent d’eix central i altres troncs o costelles disposats al seu entorn i farcides de brancatge. La part baixa resta buida”.

En nexe amb aquest punt, la falla que elaboràvem els veïns era senzilla al costat de la de la falla de març del carrer, la qual era artística, professional i, a banda, de les que podríem qualificar de prefabricades, puix sabíem que, més d’una vegada, hi havia ninots que es bastien de manera industrial. En canvi, el material que hi posàvem, era casolà, alguns podrien dir que rude i, en tot cas, reflectia diversitat: molts de la barriada aportaven lo seu i no era fàcil coincidir.

Josep Ma. Duran també posa que “Les fogueres hivernals constitueixen un ritual amb simbolisme de renovació en el camí de la resurrecció de la vida, propiciant el pas de l’hivern a la primavera. I de purificació, perquè cremen el mal i guareixen de malalties els animals que han voltat pel foc, passar entre fogueres o saltar-les. L’arbre que centra la foguera simbolitza l’arbre de la vida, l’eix del món i es torna a trobar –amb la mateixa forma i denominació– en la festa del primer de maig.

Les fogueres, però, han conservat també la vigència a partir d’una funcionalitat evident. Possibiliten, els mesos d’hivern, ocupar el carrer i la plaça, viure la festa. De Nadal a Carnestoltes, la foguera és el centre de l’espai festiu a l’aire lliure. Es fan fogueres al davant de les ermites –per exemple, per Sant Pau a la Figuera, per Sant Antoni a la Granadella- a les places o per tota la vila, com en el cas de Flix o de Caseres. Al voltant de la foguera, la comunitat es retroba, tot fent conversa, la gent balla, es fan representacions teatrals o es mengen embotits cuits a la brasa”.

Sobre això, no em ve al cap que es fes en altre barri de la vila d’Aldaia. És més: se sabia que era molt típic de la contrada on jo residia.

Ben mirat, l’informador addueix que, “En altres poblacions, colles de veïns es reuneixen la vetlla del disset de gener –o el dissabte més pròxim – per sopar al carrer o a l’entrada de les cases. La vitalitat d’algunes celebracions de Sant Antoni en petites poblacions rurals, més enllà de la desaparició dels animals en les feines agrícoles, s’explica, en bona part, pel potencial festiu de la foguera com a punt de trobada que desafia les condicions ambientals”.

En aquest apartat, sí que capte trets comuns: 1) el fet que les clavariesses convidassen els xicots que contribuïen en la part musical de la festa, 2) les reunions perquè clavariesses, clavaris i més persones pregassen els goigs del sant o 3) perquè resassen, àdhuc, pels veïns que havien mort (i, sobretot, pels qui, igualment, havien fet possible la restauració de la festa després de la guerra i la seua continuïtat, per exemple, un besoncle de mon pare).

En acabant, el reporter passa a balls, a danses i a cançons hi ha associades, un altre detall que no es desenvolupava (si més no, en el barri on nasquí, entre els anys huitanta del segle XX i l’any 2009), almenys, de manera formal: “Un ball popular –que es coneix i que es canta, però que rarament es practica– propi d’aquest moment és ‘Lo tio fresco’. Els balladors es posaven un tros de paper a l’esquena i, portant-ne un altre d’encès a la mà, ballaven en cercle tot intentant cremar el ninot de qui era davant, mentre procuraven no sentir les flames al cul. La cançó diu així:

‘Jo te l’encendré,

lo tio, tio fresco,

jo te l’encendré

lo tio de paper.

No me l’encendràs,

lo tio, tio, tio.

No me l’encendràs,

lo tio del detràs’”.

Empiulant amb la música, sí que hem accedit a moltes fonts sobre la festa de Sant Antoni el Gran i les gloses en les Illes Balears i hem capit una important presència de les de caire eròtic i, fins i tot, en què el sant guanya la mà al dimoni.

Josep Ma. Duran també hi diu que “La foguera és el centre a l’entorn del qual gira el ball de plaça, a ritme de jota, al Priorat i a les Terres de l’Ebre. Però també s’hi fan balls amb altres melodies més contemporànies.

A més de Sant Antoni, s’havien fet fogueres per Sant Sebastià o per Sant Blai, entre altres celebracions. A Andorra, per exemple, els homes de la vall de Canillo sortien a cercar al bosc un pi jove, ben dret i amb el fullam atapeït. El tallaven, el portaven a la vila i el plantaven al mig de la plaça. El darrer dia de gener, els homes anaven de casa en casa amb un sarró, recollint palla amb la qual cobrien l’arbre, que anomenaven ‘Gener’.

Al capvespre, el so d’un corn anunciava la crema. La gent sortia fent sonar esquellots, es cantava i es ballava al seu voltant i, després, se saltaven les brases. Cerimònies semblants es recorden o s’han recuperat en altres indrets on es parla de cremar el Mai”.

Enllaçant amb el mot “plaça”, sí que puc dir que els veïns tractàvem de fer la falla en un lloc ample i, com que el carrer, en la part més pròxima a on alçaven el sant, sí que ho era, ens venia molt bé. I, això sí: més d’una dona (qui eren les organitzadores) raonava alguns detalls sobre com es faria la festa grossa del sant el dia que correspongués a la vila, tenint present que, pel cap baix, en els anys noranta del segle XX, es feia de forma que els cavalls poguessen desfilar per diferents viles de la comarca de l’Horta de València.

Finalment, direm que, en passar els cavalls, com que hi havia gent de diferents viles, sempre hi havia qui coneixia persones d’altres indrets i en parlava.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.