Un subapartat de l’obra folklòrica sobre les bruixes en la Catalunya interior, i molt interessant per al tema del matriarcalisme català, és “Les tres marededéus protectores del Lluçanès” (pp. 69). Així, primerament, posa que, “Al Lluçanès, hi ha la Mare de Déu de Salselles, la de Pinós o Ginebret i la dels Munts, que, quan són invocades, protegeixen de les sequeres i de les trapelleries de les bruixes.

En un temps no massa llunyà, la Mare de Déu de Salselles (…) era considerada la patrona i protectora del Lluçanès” (p. 69). Per tant, una figura femenina (ací, Nostra Senyora) és l’advocada de la comarca, ella en fa de mare.

A banda, també indica uns mots que podrien evocar-nos la Mare Natura i el paper maternal en el paganisme i anterior al cristianisme (en aquest cas, com una pervivència precristiana en la Catalunya del segle XX): “Per això, tots els pobles de la comarca hi anaven en romeria un cop a l’any a implorar la seva protecció: li demanaven ventura per als matrimonis, bon cabal de llet per a les dides, bones i ufanoses cries del bestiar, bones collites i, sobretot, que mai no pedregués i que plogués justament quan feia falta” (p. 69). Matrimonis (harmonia), les mares de llet (maternitat), que el bestiar passe per un bon moment, collites abundoses i bona pluja (“Que faça saó”, que diuen els llauradors de l’Horta de València).

Després, passa a la segona Nostra Senyora: “També (…) la gent de la comarca s’encomanava a la Mare de Déu de Pinós o de Ginebret (…), més popularment coneguda com la Mare de Déu de la Pluja. Molts parròquies del Lluçanès anaven en processó a pregar a la Mare de Déu perquè els concedís la gràcia de la pluja” (p. 69) i, alguns dels versos que li canten, diuen

“preserveu tota la terra

de tempestats i secada

doneu l’aigua desitjada.

Els que recorren a vós” (p. 70).

I és que, com em digué ma mare el 14 de gener del 2021, en temps de les seues àvies (nascudes en el darrer quart del segle XIX), “Es vivia de la terra”. Al cap i a la fi, moltes persones tenien la terra com una mare.

Aquests versos també podrien enllaçar amb el fet que, per exemple, abans dels Sants de la Pedra (segle X), hi hagués culte a la deessa grega de l’agricultura (Demèter), una de les arrels del matriarcalisme català.

Quant a la tercera Nostra Senyora que l’autor inclou en aquest apartat, diu que “La Mare de Déu dels Munts (Sant Agustí de Lluçanès) era protectora dels conreus del Lluçanès. Aquesta Verge era invocada per tal de menar el bon temps per als sembrats. La seva especialitat era la de guardar els pagesos de les pedregades.

(…) Com veiem, la gent del Lluçanès confiava molt en les tres marededéus, car eren bones protectores i guardianes de la contrada. La gent de pagès també s’encomanava a Santa Àgata. Els qui més hi confiaven eren els campaners dels pobles” (p. 69).

Cal dir que el fet que els Sants de la Pedra com també aquestes tres marededéus arraïlassen en lo que foren els comtats catalans (recordem el punt geogràfic en què és el Lluçanès), podria explicar que, de la mateixa manera que la deessa grega, hi hagués altres deesses que fessen el paper maternal i d’empara dels fills que s’interessaven pel demà (pels bons fruits) i per la natura.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.