Una altra composició en què apareix el tema de la maternitat i el de Nostra Senyora com a mare i el naturalisme matriarcal, és “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, de Bartomeu Barceló i Tortella (1888-1973), un capellà mallorquí i promotor de la llengua catalana, de qui ja n’hem tractat en altres temes de la recerca.

En primer lloc, direm que és de 1918 i que el 10 de juny del 2025 accedírem al poema, plasmat en una foto que havia exposat Bartomeu Mestre i Sureda el mateix dia en el seu mur. En el mur, Bartomeu Mestre (qui ens facilità un enllaç per a saber qui l’havia escrit i quan visqué) indicava “UN POEMA CORPRENEDOR

El novembre de 1918, el Cercle Recreatiu de Felanitx (ai las, la Recreativa!) va posar a la venda un llibretó i destinà els doblers a millorar el camí de Sant Salvador. Hi col·laboraren les persones més reconegudes del moment (Costa i Llobera, Joan Alcover, Mª Antònia Salvà, Llorenç Riber, Antoni Mª Alcover, Joan Estelrich…). Hi apareix un dels primers poemes publicats per Bartomeu Barceló i Tortella, on descriu la que seria la darrera pujada al santuari amb sa mare malalta. Ben emotiu i evocador per qui manté el costum de fer el camí a peu” .

Quant a la composició (ací, adaptada), diu així:

“Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador

 

Ja ho veis; vos torn a veure i l’alegria

La duc mig morta des de mig camí

Mare de Déu: si haguéssiu vist la mia.

               No, no podia:

¡Ella que en braços va portar-me aquí!”.

 

Com podem veure, el fill i la mare s’atansen cap a Nostra Senyora i, a més, ho fan com si la dona i el poeta fessen un empelt:

“Pujàvem de bracet; el braç, encara,

De les tormentes del seu pit retruny

Se seia tot sovint; i, ardenta i clara

Era una flama del ponent sa cara.

              -Ai, Verge mare!

Quan la nit fosca ja no està molt lluny…—“.

 

Així, l’escriptor Bartomeu Barceló i Tortella trau detalls matriarcalistes i femenins: la pluja (associada a la tardor), el ponent (símbol del vespre i de l’inici de l’obagor), la dona amb el paper maternal (enllaça amb la festivitat de Nadal) i, òbviament, la foscúria.

En acabant, l’autor addueix que mare i fill

“Pujàvem. ¿Qui gemia en l’ombra austera?

Les boires, ¿què se deien baix baixet?

Quin front cercava l’aspra romeguera.

Rapinyant l’aire, amb sorda cruixidera?

                 Quina gotera

De ma ardència en el si plorava fred?”.

 

Ben mirat, capim altres trets de la mateixa corda: l’ombra, austeritat (podria evocar-nos l’època de més fred de l’any), la gotera (en nexe amb l’aigua)…

I, després, en posa uns altres, en dir que

“Sonava en el silenci de la posta,

Com plor de místic degotís, el rés,

Planava l’ombra del Senyor; a posta

Feta diries per altar la costa;

              Pins, penyals, brosta,

Tot, adorava, sota pal·li encés”.

 

O siga, l’ocàs, el plor, la pregària naturalista (la relaciona amb una època més aïna obscura, a què lliga l’home, ací, Déu, i amb la natura de l’indret). Cal dir que les oracions són adreçades a una figura femenina (Nostra Senyora) i que Bartomeu Barceló i Tortella a penes trau Nostre Senyor.

És més: Ella fa de protectora i d’alliberadora de la dona (la mare del poeta), amb qui connecta amb la llengua vernacla i, per una altra banda, amb el coret. Llavors, la Mare de Déu li aporta força i esper unit a un somriure:

“‘Deu vos salve Maria’; repetia

La mare mia, entre sospirs sens fi;

I en vós l’oxigen del coret bevia,

I en vós l’esplai, delit i força havia[1];

                Més, ¡oh, Maria!

Tot invocant-vos, me somreia a mi”. 

 

 

 

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Ací, “havia” és emprat com a sinònim de “tenia”.

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)