Bartomeu Barceló i Tortella i la Mare que salva la dona i el Poble

Continuant amb la composició “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, publicada en 1918, l’autor, com si parlàs a Nostra Senyora, li comenta sobre l’ànim de sa mare:

“Sí, la nit cau. I és l’ombra del martiri

Que enmig de la gaubança la corpuny

No la veis? Llagrimeja com el ciri

Ella m’ha dit: ‘per més que el pit m’hi tiri

Potser venir-hi

Més no podré: és tan aspriu, tan lluny…’.

Posteriorment, li demana ajuda, que la Mare de Déu faça costat a la mareta, que no la deixe caure, sinó que l’agafe de la mà com la dona que ho fa amb la seua filla de pocs anys i, a més, que el poeta i sa mare puguen anar al Santuari i fruir la vida:

“Doncs, ajudau-li; vostra mà la duga,

Com àngel dels promesos a David:

Feu que no plor, com degotis d’espluga[1];

Feu que no plor, dins l’ombra malastruga[2];

Feu que amb mi puga

Per bon camí tornar amb goig complit”.

Al cap i a la fi, com diu l’escriptor a la Mare de Déu, no vol ser orfe de pare i de mare:

“Si sens ella tornàs, me semblaria

Venir amb dos cadàvers a damunt

Trist Isaac del Moria per la via,

Ja em basta el de mon pare, que al cel sia,

Basta’m, ¡oh pia!

Per a assolar-me l’enyorat difunt!”.

Altrament, plasma uns versos amb què tracta de fer reviscolar l’ànim maternal i com si, a banda, amb una revifalla, també els menàs al lector del poema:

“Inspireu a tothom volença altiva

¡Feu que s’arbore el cor de la Ciutat!

I, puix que el cor alllà on apuntà arriba,

Que el camí sia un fet: la roca aspriva

Mai és tan viva

Com la d’una ardenta voluntat”.

Tot seguit, la Verge del Puig de Sant Salvadora fa el paper de mare del Poble i serà ella qui el salvarà. Així, en mots de Bartomeu Barceló i Torrelló,

“Digau a tots: ‘Veniu cap a l’altura.

Veniu i el Puig vos sia Salvador.

-Quina és la barca neta de sutzura?-

Pugeu a rebaixar-vos en llum pura

I, ¡oh, hermosura!

De terra, mar i cel, sumau l’aimot!’”.

Com podem capir, la llum també va unida amb la foscor i, igualment, s’uneixen la terra i la mar (simbolisme femení) i el cel (símbol masculí) i predomina lo realista i lo feminal.

Finalment, veiem que la Mare de Déu és tractada com una Moreneta (el color negre i el bru d’aquestes marededéus van associades a la saviesa de la vellesa) que fa de guia al poeta i que l’empiula junt amb dos trets presents en molts poemes matriarcalistes: l’aigua (la mar) i lo tel·lúric (la terra). No debades, li diu

“I ara, la moreneta Estrella mia,

Moreneta del Puig, adéu, adéu.

Vos passetjà un triomf ma fantasia

Pels mars i terra enllà. Doncs, feu que un dia

Esta elegia

Himne se torne de triomfant romeu!

BARTOMEU BARCELÓ

1918”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Cova.

[2] Malaurada.