Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿de quina manera vos parlaven sobre les tradicions? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 31 de maig del 2025 i posteriorment ens posaren “Les tradicions, segons elles, eren un bé pel país i una riquesa pel cor. Sempre en català. I les festes, totes, de la terra. L’àvia sempre deia que, les de l’estranger, ja eren donades diàriament” (Lydia Quera), “De les tradicions com Nadal, la Palma, Setmana Santa, es pot dir que em van anar explicant aquestes celebracions i en van fer el possible perquè les visqués. Com que, aleshores, hi havia persones que encara les respectaven, vaig aprendre (que ara no ho faig per l’edat que tinc) que Divendres Sant s’havia d’anar a pregar a set esglésies. Així, a Barcelona, ho devien fer les persones grans. Les meves companyes mai ho van fer” (Ramona Ibarra), “A mi, em va l’altra dicció” (Lurdes Gaspar), “Procuraven quasi fer-les totes allà on vivíem: sardanes i festes populars” (Àngels Sanas Corcoy), “L’àvia materna m’ensenyava cançons tradicionals catalanes i les tradicions eren les de Gràcia: Sant Medir, festa major i les de Barcelona (Sant Ponç, l’ou com balla, visitar monuments, soterrar la sardina). Poca cosa més hi havia. També poesia.

Sant Medir és una festa molt tradicional del barri, abans vila, de Gràcia (Barcelona). En promesa a Sant Medir, un pastisser a qui se li va posar malalta la filla, va prometre fer cada any, el tres de març, una romeria fins a l’ermita que és a Sant Cugat del Vallès, repartint caramels a les criatures, se li van afegir poc a poc, diferents ‘colles’ del barri i així ho fa de fa dos-cents anys ençà. Ho pots cercar en Google” (Maria Rosa Cabrol), “Bon dia,

Amb respecte, però, en certa manera, d’una manera malenconiosa, perquè veien que era un món en extinció” (Xec Riudavets Cavaller), “Amb tot detall. I incitaven a seguir-les” (Maria Galmes Mascaro), “Molt vivament!! I sempre intentava seguir-les!!!!!” (Roser Canals Costa), “Bon vespre, Lluís,

Les tradicions me les varen fer viure molt, cadascuna d’elles. Sortíem de Sant Joan i ja parlàvem de com faríem el Nadal. Estàvem a Reis i ja començava què farem per Setmana Santa. Moltes vegades, ‘jo’ pujava de to perquè no agafaven cap proposta meva.

Però sí: ens ensenyaven a estimar cada festa” (Montserrat Cortadella), “De nina i de joveneta, sí” (Maria Galmes Mascaro), “Bon dia, Lluís. La meva iaia, sí. Sempre cantava cançons populars de la seva època” (Mercè Verdaguer Tarrés).

En un correu electrònic del 31 de maig del 2025, ens plasmaren “El meu avi patern va nàixer en 1885, era molt recte, però molt xiquero i sempre teníem en casa xiquets del barri i ens contava històries d’estudiants.

L’àvia era del 1890, no era tan divertida, era més seriosa i va treballar molt per a criar-nos” (Vicent Pla).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 31 de maig del 2025 em digué, “En Alaquàs, [ vila de l’Horta de València on nasqueren els meus pares,] quan acabava Dijous Sant, lo que era costum era fer cinc visites al monument al Santíssim [ , patró de la vila,] O veure en el Convent o en la parròquia mare. Crec que, baix de la nostra edat [, de la del pare i de la meua, dels huitanta anys], més per curiositat, per veure com era muntat el monument.

Abans, a les embarassades, les ‘amidaven’ i deien ‘Han anat a medir-les [ = a amidar-les]’. Hi havia un costum de dir ‘A medir [ = amidar] les embarassades'”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.