Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien “sempre“, “mai”, “en absolut”, poques vegades?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou.
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 3 de gener del 2025 i posteriorment plasmaren “L’única que no haurien dit és ‘en absolut’. Eren pràcticament analfabetes i els era totalment desconegut.
Bon any nou!” (Xec Riudavets Cavaller), a qui responguérem “Ho dic en el sentit de si eren taxatives”. Llavors, ens afegí “Crec que no. No n’estic segur”; “Síí” (Lola Carbonell), “No, no ho deien” (Marià Torell), “Les tres paraules, les deia molt la meva mare. Ho tenia molt clar. A més, el meu pare ho era encara més. La discussió era impensable” (Pilar Ortiz De Paz), “No. No les recordo taxatives. Sí dialogants, sempre deixant espai” (Quima Estrada Duran), “No ho recordo. Però, sens dubte, ‘sempre’ i ‘mai’ sí que ho van dir” (Rosó Garcia Clotet), “Bon dia, Lluís,
El ‘mai’ el feien servir, si no recordo malament, sobre coses molt concretes. Sobretot, quan es parlava del mal, de les mentides i cap al pròxim. Per exemple:
‘-Iaia: ¿tu diries una mentida per salvar-me?’.
‘-Mai. Hi ha altres arguments'” (Montserrat Cortadella). En relació amb les paraules de Montserrat Cortadella, ma mare em digué “De fer males passades o males actuacions. Si no vols anar amb mentires: ‘Mai, mai’, ‘En principi, no: no ho faria”. A més, posaren “‘Quasi mai’, sí. ‘Quasi sempre’, sí … En canvi, ‘en absolut’ no l’he sentit per boca de ma mare” (Joan Prió Piñol), “No especialment” (Lui Sarrià), “Sovint ‘sempre’ i ‘mai’. ‘En absolut’, no mai” (Joan Montpou), “En segons quins temes, eren taxatives; i, en d’altres, més o menys permissives…: ‘No prenguis mal!’, ‘Vols dir que …? Al pou, no vull que hi vagis de cap manera!’. Vull dir, si anàvem al pou del vernís o bé a rodar per la muntanya i hi havia masies abandonades i basses antigues de reg, que no hi entréssim…” (Daniel Gros).
En correus electrònics, el 3 de gener del 2025, comentaren “Sempre, mai, de cap de les maneres” (Miquel Vila Barceló), “Bon dia i bon any!
La mare deia ‘sempre’ i ‘mai’.
‘En absolut’, no li havia sentit a dir mai.
Una paraula que sempre deia era ‘suara'” (Rosa Rovira).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou.
