Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿celebraven ritus de pas o ho feien persones més grans? Per exemple, de la infància a l’adolescència, tant en xics com en xiques.

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes i Bon Nadal i Venturós Any 2025,

Una forta abraçada.

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 4 de gener del 2025 i posteriorment ens plasmaren “Els ritus de pas, bàsicament estaven lligats al cicle litúrgic anual de l’Església catòlica. Eren el baptisme, per una banda; i, per l’altra, la primera comunió i confirmació” (Daniel Gros), “No sóc un expert, però crec que no”, (Xev Riudavets Cavaller), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “A casa meva, no es va fer mai” (Pilar Ortiz De Paz), “Jo recordo que, quan em va venir la regla, vaig plorar i enfadar molt, però tant la mama com la iaia treien ferro a l’afer,… tot dient ‘Ja ets una dona’. Jo [els vaig respondre]: ‘Una merda!'” (Montserrat Cortadella), “Que jo sàpiga, a la família, no se celebraven rituals en aquest sentit, ni tinc coneixement que es fes a Barcelona” (Rosó Garcia Clotet), “A la meva família, no es feia. Si més no, jo no en vaig saber de ningú” (Lui Sarrià), “No ho sé” (Rafel Gelabert).

Afegirem que el 4 de gener del 2025, ma mare, per telèfon, em féu un comentari en relació amb les paraules de Daniel Gros: “Exacte”. Igualment, em digué que, per exemple, el pas d’una xiqueta a adolescent (la primera menstruació) es veia com un problema, perquè la xica podia restar embarassada abans d’estar preparada per a respondre a un nounat.

A banda, en nexe amb la cultura maputxe, de què escriu Mariona Iribarren Nadal en la seua tesi “Dones , cos i ecologia. Dona arbre” (pp. 115-116), no digué res, però captàrem la gran diferència.

També li adduírem que, en un llibre de Pere Riutort per a l’ensenyament en el País Valencià (“Llebeig”), hi ha el relat “Fer córrer el temps” (pp. 41-42), de Carles Macià, en què un xic amb una bossa de pedres blanques i verdes se’n va a una altra terra, en què viurà un temps. I, en tornar a la seua tribu, el pare “llig” el missatge en una altra bossa: pedres blanques i vermelles.

Llavors, la mare li diu que, quan era un xic, se n’anà a l’altra terra.

Però que ara és un home.

Agregarem que, com li comentàrem, en la cultura lleonesa, encara se celebra el pas del xic de quinze o setze anys a la comunitat, al grup dels adults: ja és jove. Prèviament, fa un “pagament” pels drets, com plasma Francisco Javier Fernández Conde en el llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)” (pp. 400-401), fet que enllaça amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non. Més avant, l’autor parla de trets “característics de mites eròtics, propis de les cultures essencialment agràries” (p. 402).  

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i Bon Nadal.