Una altra composició en què es reflecteix l’educació matriarcal, i que figura en l’obra “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, és “El camí de la saviesa” (p. 16), el qual podríem enllaçar, almenys, a nivell simbòlic, amb la dona d’edat ben avançada:

“Ser savi és més que tenir coneixement,

és entendre i assolir-ne bons fruits.

La saviesa i la bondat són fruita de l’arbre de l’amor.

(…) És un arbre que desitja cada dia terrenys millors,

raonaments adequats

i compartir, amb altres arbres, el bosc o el jardí.

Trobar la terra adequada és el consell dels arbres”.

 

En moltes rondalles, qui fa de guia dels jóvens, dels xiquets o de les xiques és una velleta. I, quan ho fa un home (no tantes vegades), és el pare i amb els seus fills, quan, com ara, decideixen anar pel món. La paraula dels grans, no és, per dir-ho així, sagrada, però sí que es presenta com la que no convé menysprear, ans tenir present.

Sobre els dos primers versos, recorde que, en novembre del 2018, un cardiòleg molt obert i molt encertat, durant una visita, em digué que saviesa no consistia a saber molt. A més, quan diguérem que havíem tingut molta relació amb persones que, quan començà la guerra, tenien deu anys o més, ens respongué que valia la pena acostar-nos-hi com també ens ho comentaria, uns anys després, Pere Riutort (nascut en 1935).

A banda, veiem que aquesta educació no és competitiva, sinó de compartir, de millorar, de conviure (amb altres del mateix ram) i en el terreny (el bosc i el jardí). El bosc podria representar l’aventura però, òbviament, les plantes, els arbres i la natura tenen molt a veure amb els Pobles matriarcals i, en terres catalanoparlants, amb la figura del jardiner (abundant en el rondallari).

Empiulant amb la terra escaient, de què parla, recordes que, el 18 d’abril del 2021 llegires per telèfon a Pere Riutort els punts que tractaries sobre el matriarcalisme i que, quan li demanes quins treballaria més ell, et respon “A tu, ¿quins te’n van millor?”. Tot seguit, li’ls dius i l’històric mestre (aleshores, amb huitanta-sis anys) t’addueix “Tu estudia per enriquir-te en allò que t’enriqueix més i que et puga enriquir: a tu i als altres”. Puc dir que no m’he penedit ni de la qüestió que em féu, ni de la resposta.

En eixe sentit, més avant, el poeta de Granollers posa

“Cal seguir el consell dels arbres,

procurar créixer en terra ferma i fèrtil.

(…) He d’escoltar i aprendre les lliçons dels mestres.

Només els humils són aprenents de qualitat” (p. 16).

 

Unes pàgines després, en la composició “La llum del meu camí” (p. 18), figuren uns versos en què captem aquesta educació (que no instrucció):

“No creure en la llum del silenci porta a la mort.

(…) La llum del sol i la llum de l’ànima

projecten la veritat de la persona.

Ensenyen a conèixer el jo”.

 

És a dir, la claror que, enmig de la nit, transmet lo femení (el silenci de què parla), és essencial per a viure. I, lligant amb les altres línies, copsem la relació llum i sol (actiu)  i llum i la part femenina (l’ànima). O siga, la dona fa de guia, però no deixa fora la part expansiva de la persona. Per això, escriu que acollint ambdues i obrint-nos-hi (la projecció), la persona és més completa, més íntegra.

Prosseguint amb aquesta concepció matriarcalista, en el poema “El meu pensament és llibertat” (p. 20), en el mateix llibre de març del 2020, Joan Sala Vila indica que

“Un país sense gent que pensi,

país de bancarrota,

un país amb gent que amicalment discrepa,

és un país de futur.

Només la llibertat de pensament és democràcia”.

 

Tocant aquestes línies, cal tenir present que bona part de la seua infantesa (fins als set anys) transcorregué en un moment històric (la Segona República espanyola, 1931-1936) que, per a moltes persones, anà unit a una major llibertat, a un major respecte cap a les llengües vernacles i a un major interés per l’ensenyament global i pel desenvolupament creatiu i, això sí, també anticlericalisme.

A banda, plasma que

“La convivència és relació solidària entre diferents,

(…) qui serveix per governar,

(…) qui serveix per ensenyar,

però tothom ha de servir per estimar.

L’amor és la llei de l’art de conviure,

l’amor en totes les seves veritats.

És la llei de les lleis”.

 

Per consegüent, l’escriptor no parla d’una convivència formal, constitucional, legal, sinó d’una en què ningú no tracta de trepitjar l’altre i que, igualment, prepara per a que cada u contribuesca als altres, sobretot, en els punts més forts i obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)