Una altra rondalla en què captem trets matriarcalistes i, a més, d’erotisme, és “Les germanes envejoses”, la qual figura en l’obra “Rondallari de Pineda”. Així, primerament, llegim que tres germanes molt envejoses entre elles “Tenien una alfàbrega al balcó i l’anaven a regar sempre” (p. 127). Cal recordar que l’alfàbega (o alfàbrega) representa la vulva i que “regar l’alfabeguera”, com podem veure en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, vol dir “Tenir un home relació sexual amb una dona”. Tot seguit, la germana gran arruixava la planta, se li apareix el rei i ella, avergonyida, es posa a plorar. La mitjana diu a la major que ella hi anirà i que no plorarà. Però fa pala.

En canvi, “La petita la va veure i li va preguntar què tenia. Ella li va explicar. La petita diu: -Per això plores? Demà hi aniré jo.

L’endemà, ella va anar a regar l’alfàbrega. El rei li va sortir i li va dir si li sabria dir quantes pedres hi havia a la mar i quants grans de sorra a la terra. Ella li va dir que sí, si ell li sabia dir quantes estrelles hi havia al cel. Llavors, va ser el rei qui se’n va anar plorant. Ella, rient” (p. 127). Per tant, a banda que ella respon de manera eixerida i intel·ligent i amb detalls de signe matriarcalista (pedra, mar, sorra i terra), el rei, a diferència de com s’ha tractat de presentar en les escoles, en els instituts, etc. com també en molts mitjans de comunicació social i en Internet, plora… i la narradora (qui ho relatà en 1902), no fa menyspreu de l’home, malgrat que es tracte del monarca. Cal dir que els detalls matriarcals que hem esmentat, es plasmen molt en la poesia i en la música de catalanoparlants nascuts abans de 1950.

“L’endemà, ella brodava al balcó. Passen dues gitanes i, cop de dir, que tan maca que era, que només li mancava que li sortissin roses de la boca quan parlés. De seguida, li van sortir roses” (p. 127). Per consegüent, la dona està ben tractada i és premiada, ací, amb roses, flors associades amb la bellesa, amb la joventut i amb la feminitat.

En acabant, copsem que aquesta noia “Tenia un germà que era carter i també sabia pintar. Quan va haver d’anar a portar una carta al rei, en comptes de donar-li, el carter li va donar el retrat de la seva germana que havia fet. El rei la va trobar tan maca que va demanar qui era” (p. 127) i li respon que la seua germana. Per consegüent, el germà està al servici de la germana, l’estima i, igualment, fa de mitjancer. I, a través del retrat, el rei “la té enfront”, com si ella hagués accedit a la cort.

A més, és un rei molt obert i que valora positivament la bellesa i les dones: “L’endemà, ella brodava al balcó i li va caure un didal d’or que el seu germà li havia regalat. Com que el rei vivia al costat, ho va veure i el va collir” (p. 127). Si, abans, el germà fa de pont, ara ell fa un regal a la jove (la té ben considerada) i li recompensa la seua manera de ser.

El rei, que també és humil, “L’endemà es va vestir com un d’aquests que vénen didals, es va emmascarar i se’n va anar a vendre (…). El rei li fa, de resposta, que no té ella prou diners per comprar-lo.

Ella diu: -Què en sabeu? Digueu l’últim.

El rei diu: -Un petó i una abraçada.

Ella va dir: -Això sí que no! (I és clar!)” (p. 127). Com captem, és la dona qui té la darrera paraula, de la mateixa manera que, per exemple, en les Illes Balears, si dos hòmens feien un tracte i la dona de cada u l’aprovava, anava avant i tenia validesa. Això explica que “Les seves germanes li van dir que no fos tonta, que ho fes.

Ella li va fer. Es van demanar l’amor i ella va dir que sí” (p. 127).

En el paràgraf següent, llegim que el monarca “es tornà a vestir de rei i va fer una crida que, al cap de quinze dies, es casaria amb una noia tan i tan maca. Passats els quinze dies (…), varen pujar elles i les seves germanes a un cotxe i, a un altre, el rei i el seu germà. Ella anava vestida de reina” (p. 129). Que una dona vaja vestida de reina i que, a més, siga molt oberta i agradable en el tracte i en la manera de respondre als altres i a la vida, ho plasmen aquests detalls.

Un altre tret que empiula amb lo matriarcal és que, “Pel camí, el seu germà va treure el cap per la finestreta i li va dir que s’arraconés del sol, que el sol li trauria la formosor. Ella, com que el cotxe corria, no ho va sentir bé i va preguntar a les seves germanes què deia el seu germà” (p. 129). Així, es manifesta un lligam estret entre el germà i la germana (molt en línia amb la matrilinealitat), més que, com ara, entre el rei i lo que podria ser la figura del pare. És més: no es prioritza el sol, sinó lo que podríem empiular amb la lluna (un símbol matriarcalista).

De nou, apareix un altre signe en aquest relat de 1902 i sense censures, ni retocs, ni edulcorants: quan les dues germanes, que han oït que el germà parla a ella per segona vegada, “li van dir: -Que et treguis el vestit i ens el donis. Ella ho va fer. (…) Que et despullis i que ens ho donis tot. Ella ho va fer” (p. 129). Açò podríem considerar que té a veure amb l’erotisme, ben rebut per part de la narradora i en bona part de l’ambient que ella vivia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

Nota: Sobre el tema de l’erotisme i de l’humor eròtic en les cançons populars en llengua catalana i, fins i tot, en refranys atrevits (i, en molts casos, anteriors a 1950), ¡¡¡ i que formen part de la nostra cultura matriarcalista!!!, ens hem trobat que bona part dels grups de Facebook que més han retallat la possibilitat de publicar-los (cançons i dites) estan vinculats amb noms de polítics que es presenten com que són molt oberts, o bé, per exemple, amb grups nacionalistes, d’esquerres, o de recopilació de frases o de cultura. Un cas: n’hi u que, en la seua presentació, exposa sobre un “valencianisme constructiu, d’esquerres, obert a la reflexió i enfocat a l’anàlisi de les nostres arrels, la nostra realitat i el nostre futur immediat. Però, sobretot, aspirem a fer convergir iniciatives, a elaborar propostes de transformació, a plantejar adreces, a suggerir lectures…

(…) És imprescindible que ens fem forts en la defensa i en la potenciació de la nostra unitat cultural, a partir de les seues arrels més profundes” (sic, 8 d’octubre del 2023) i moltes paraules més.

De cultura, sí: però, això sí, d’una cultura més restrictiva i puritana que la que es reflecteix en aquesta rondalla i en molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Per contra, en els més centrats en la cultura popular, en l’ensenyament de la llengua i més formals en el camp de les relacions interpersonals (que no més rectes que una vara), es mostren més a favor. ¡Això també forma part de la nostra identitat, encara que determinats partits, periòdics, jornalistes o moviments socials ho consideren a retallar, a deformar o a eliminar…,  malgrat que no ho diguen, en nom de la seua manera de concebre la democràcia!

Afegirem que el matriarcalisme no té una visió de la sexualitat, ni de l’erotisme, ni de la bellesa, ni de la nuesa, etc. a toc de trompetes, de tambors, ni d’himnes patriòtics, ni de partits, ni de moviments sindicalistes, ni religiosos, com qui cerca l’adoctrinament o bé el proselitisme de la gent que no és del seu ram.

Cal dir que els polítics que escolten el poble i la gent que hi ha sota el seu regnat o legislatura, al meu coneixement, són com el rei de la rondalla: ixen al carrer i, com diria el papa Francesc, fan olor a ovella. A ovella negra, blanca, esgarriada, i de molts colors.