En relació amb les festes anteriors al cristianisme i que, fins i tot, poguessen tenir una arrel matriarcal, el 2 de maig del 2023, en fer una lectura de la narració “El vol de les bruixes”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, copsàrem que n’hi havia un exemple. Així, després de la introducció, es comenta que, “A l’Edat Mitjana, el nostre poble, a l’igual de tants d’altres, practica amb, més o menys intensitat, la litúrgia rural de la bruixeria; per això, a les portes de les cases, eren clavades les creus de palma beneïda i els rams de llorer, per allunyar, així, de les llars dels nostres avantpassats, la seva presència i els seus maleficis” (p. 174).

Més avant, llegim que, quant a un castell que hi havia, “després del 1445, any en què els monjos del monestir de Scala Dei compraren el poble[1] i bastiren sobre les seves runes una casa conventual, tal com podem veure avui dia, i que serví per ser ocupada per una petita comunitat que quedaria com a senyora del poble fins l’any 1835” (p. 174), amb la desamortització lliberal de Mendizábal com també ocorregué, com ara, amb el terme d’Aldaia (l’Horta de València) respecte al Monestir de Poblet (Catalunya).

Cal dir que aquestes paraules referents als monjos no són alienes a les que escriurem a continuació, quan els narradors del relat exposen que “És recordat l’home que, cada dia, anava al cementiri a parlar amb la seva dona difunta, a qui portava el menjar. També sabem que, en algunes famílies en les quals, en néixer algun nen i no voler prendre el seu aliment matern, es recorria al ritus que practicaven les persones amb poders especials, que consistien a anar al cap del terme de Torrebesses tocant a Sarroca, al Pas de la Font, i practicar els ritus. En aquells mateixos moments, els nadons, en els seus domicilis, prenien del pit de la seva mare l’aliment” (pp. 174-175). Per consegüent, malgrat el pas dels anys i de la presència del cristianisme, el matriarcalisme es reflectia socialment, àdhuc, en lo religiós i anterior a la religió cristiana.

Així, 1) el fet d’anar a parlar amb la dona (com qui ho fa amb la terra i amb la Mare Terra), 2) el d’alimentar-la (de la mateixa manera que el llaurador colga les llavors confiant en el fruit que esdevindrà amb un bon tracte a la terra i bon oratge) i 3) el de vetlar per un nen… fent acte de presència en una font entre dos poblacions (com si la dona fes de mitjancera entre dues parts i amb una actitud conciliadora i, si no, almenys, de posar l’aigua al servici del major nombre de persones), tenen a veure amb la dona. I, igualment, en una societat en què es confia molt en ella (ací, per la seua capacitat de guarir i de donar vida als més febles i de pocs anys).

Per això, trobem el vincle entre la persona que tenia les habilitats i els coneixements (segurament, una dona gran, amb saviesa ancestral i amb bona facilitat per a connectar amb la gent) i el nadó que mama de la mare. Aquest nexe, a banda, té lloc entre la vellesa (una persona) i dues persones més: la mare (el present) i el xiquet (l’esdevenidor). Un apartat plasmat de simbolisme cultural.

Tocant aquest tema, el 2 de maig del 2023 accedírem a l’article “Cementiris singulars de Tarragona” (https://catalunyadiari.com/actualitat/cementiris-tarragona), publicat en “Catalunya Diari” el 26 d’octubre del 2018 i amb unes paraules sucoses: “Anar a veure els morts i parlar amb ells. Passar comptes amb el Més Enllà. Una activitat humana que és tan antiga com la humanitat i que avui es concentra al voltant dels cementiris”.

Cal dir que la rondalla següent a aquesta, “La Roca Encantada”, també reflectida en la mateixa obra, té unes línies que empiulen amb el matriarcalisme i amb els ritus. Per exemple, una dona vídua que tenia dos fillets diu a un traginer:

“-Si no em dones el que és meu, desapareix per sempre d’aquesta terra i no facis mai més mal a ningú.

L’home agafà rient aquesta maledicció, mentre es fregava les mans pel negoci que havia fet.

Però, ens diu la llegenda, que, en passar per la Costa dels Traginers, sentí un crit esglaiador de la dona i ell quedà fet una roca. La Roca Encantada, que és, ni més ni menys, que aquell malèvol traginer” (p. 175).

En altres paraules, la bonesa com també el respecte cap a les dones i cap als nens i, igualment, cap als més febles i de bon cor, han d’acompanyar les persones al llarg de la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Es refereix a Torrebesses, població de la comarca del Segrià.