Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma molt el matriarcalisme és “Un pobre mariner”, arreplegada per Pasqual Scanu i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”. Una volta, un mariner que anava a pescar i que tenia molts deutes, pesca un peix molt gran. “El peix parla i li diu: ‘-Mira: de mi has de fer-ne tres porcions. Has de dar-ne el cap, a ta muller; la cua, la poses en una menjadora i el dau de mig, en l’altra menjadora. Però t’adverteix que no t’isques mai d’on ets!’” (p. 85). Com veiem, la dona es porta la part més important: el cap (pensar, reflexionar, ser, comandar, portar la casa, coordinar, educar…). I el mariner continuarà la pauta que li marca el peix, perquè, indirectament, li assegura que li serà profitosa i, àdhuc, bona a llarg termini.

Amb el temps, el pescador i la dona poden pagar els deutes i, a més, “Anant sempre i avançant en la pesca cada dia, pescava sempre peix en abundància; així que vingué ric, i sa muller, essent prenyada, no havent mai fet fills” (p. 85) i “Ell, amb les paraules de quan va dir-li el peix, es comprà la casa i la convertí en un palauet, deixant l’estable com estava.

(…) A nou mesos, pareix sa muller i va fer dues criatures, totes homes: totes dos homes, tots dos bells i robusts, dels quals u nasqué amb la mà dreta tancada” (p. 85). Per tant, a banda que la prosperitat econòmica va unida al part de la muller (qui té dos fills) i que el mariner actua d’acord amb les indicacions del peix (un animal vinculat amb lo femení com també l’aigua), la part més feble és la dreta (detall que pot recordar, per exemple, el fet que, en les parelles catalanoparlants, ha sigut tradició posar-se l’anell en la mà esquerra, la de l’educació matriarcal). 

Però, com que ni els pares, ni ningú aconseguia obrir la mà, van al bisbe, qui “avisat i essent a coneixença de tal fet, avingué en casa de dit pescador i, després d’haver-lo visitat i presa en ses mans la mà del minyó, va obrir-lo i, enmig d’ella, va trobar un bitllet[1] escrit en sentit en lletres d’or, que aquests minyons havien d’ésser batejats del Rei” (p. 85). Per consegüent, ens trobem davant unes autoritats (ací, el bisbe i el rei, això és, el braç religiós i el polític) molt obertes a la població, com en altres rondalles en llengua catalana, que no viuen de baldraga a costa dels súbdits i que els responen amb bona empatia.

A més, el bisbe escriu una carta al rei i posa el bitllet que trobà en la mà del minyó (p. 85), el qual permet entrar en la Cort.

“Respon el Rei, que era content de fer el bateig i que vindria al cap d’un mes.

Va passar el mes i el mariner va a preparar la seva casa en modo tal de poder rebre el Rei, el qual vingué a l’època fixada i anà en casa del pescador, on trobà tots els familiars i va conèixer els minyons i digué d’ésser content de poder ésser ell el padrí de tals minyons” (p. 86). Com veiem, apareix, indirectament, el refrany “Paraula de Rei no pot mentir”, amb què es reflecteix que un governant ha de complir amb la paraula (“El bou per la banya i l’home per la paraula”) i, igualment, es tracta d’una casa oberta a tothom i en què tots prenen part (a banda que el monarca respon receptiu a tots): la mare, el pare i els fills… i el rei.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] En el DCVB, figura com “Paper escrit relativament petit” i, per exemple, com “Paperet que dóna dret a entrar en algun lloc o a viatjar en un vehicle determinat”.