En l’entrevista “Amparín Gascó, ‘la Polida’. El treball de les dones a la Jutera i a la Seda” (https://www.moncada.es/pagina/amparin-gasco-polida-treball-dones-jutera-seda), a què accedírem el 27 de setembre del 2021 i publicada per l’Ajuntament de Montcada (població de la comarca de l’Horta de València), podem llegir[1]:

“-Una xica com vostè, ¿guanyava per a vostè o tenia que donar en casa els diners?

Jo li entregava el sobre a ma mare[2]. Ma mare, quan el veia i el comptava, feia ‘Pobres amos’. Mon pare, igual. I el meu germà, igual. Quan treballava el meu germà i tots, tot.

Vicent: -Ací, la matriarca era l’àvia [rialles].

I ma mare,… No és que ella ens ho exigia, eh? Mon pare… I mon pare, qual li entregava el sobre, li feia: ‘Ara, dona’m per a tabac’. ‘-Sempre et dic que t’ho quedes tu. Fes-te una part i, així, fas açò’. Doncs, mon pare, mai. Sempre feia… I ma mare, doncs li donava lo que li pareixia, més o menys. I feia: ‘De quant en quant, vés a dinar amb els hòmens’” (p. 1). Per tant, no sols era la dona qui portava la casa, com ara, en relació amb els fills, sinó que, a més, és qui tria en què s’invertiran els diners que el marit aporta a la casa i, així, és ella qui té la darrera paraula, àdhuc, en lo econòmic. A banda, la dona (això sí, de manera oberta i, així, sense actuar amb mà dura), diu a l’home on ha d’anar (en aquest cas, a dinar amb els hòmens).

En una altra entrevista, també publicada per l’Ajuntament de Montcada, “El forn dels Quatre Cantons. Tradició i evolució” (https://www.moncada.es/pagina/forn-dels-quatre-cantons-tradicio-evolucio), podem veure que, a més, hi hagué dones que, fins i tot, eren les emprenedores (fet que no es limita només, com ara, a una quantitat interessant de rondalles). Així, podem llegir:

“-Jo[3] sóc filla de Luis Palomares i de Rosario Doménech, que són els que varen obrir el forn. Bé, primer el llogà la meua àvia. La meua àvia perquè, clar, era la matriarca…

-La tercera generació.

Sí… No, bé, ella el llogà, però per a que ja es posaren mon pare i ma mare, quan es casaren (…). Però, clar, la que ho llogà i organitzà tot va ser la meua àvia, que era la que va firmar (…) el contracte, també ella”. I, a més, Mariló comenta que, fins i tot, quan ja havia transcorregut un temps, “Eixe forn encara estava a nom de la meua àvia, imagina’t aleshores”.

En relació amb aquesta segona entrevista, direm que, el 1r d’octubre del 2021, llisquí aquestes línies a ma mare (nascuda en 1943) i em vingué a dir que, per exemple, la seua àvia paterna era qui portava la casa i qui marcava el compàs com també que el seu home (l’avi patern de ma mare) estava prou determinat pel ritme de la dona (qui “era molt treballadora”). 

Agraesc la col·laboració de les persones que hui m’han fet comentaris sobre el tema, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Hem fet retocs lingüístics al text original.

[2] Sobre açò, hi ha moltes persones catalanoparlants que fan comentaris molt semblants.

[3] De nom, Mariló.