El 9 d’octubre del 2020, fiu un escrit en distints grups de Facebook, que deia així: “Estic interessat en informació sobre dones (i sobre hòmens) amb un estil de vida matriarcal (articles, persones que coneixeu o que vivien, etc.)”. La primera resposta, per part de Joan Colera, fou: “Tots els valencians de mena” i, immediatament, aclaria i adduïa “Que les valencianes sempre han portat els pantalons a casa, majorment, i l’home sempre ha fet costat les dones amb lleialtat fefaent. Mira, per exemple, que els valencians són més de la Maredeueta que d’altres figures cristianes… La Fallera Major, la Bellea del Foc… El culte a la dona és evident”.
En relació amb aquestes paraules de Joan Colera sobre eixe culte a la dona, afegirem que, en el llibre “Cuentos valencianos”, del valencià d’arrels aragoneses (per part dels dos pares) Vicente Blasco Ibáñez i publicat per Alianza Editorial en el 2015, hi ha un conte, “La cencerrada”, en què podem veure el paper tan important que desenvolupa la dona en la cultura valenciana, traslladable, evidentment, a la vinculada a la llengua catalana, quan tracta sobre l’aixovar i sobre moments previs a les noces. Així, diu: “En trescientas onzas la dotaba el novia, sin contar la ropa y las alhajas pertenecientes a su primera mujer.
La casa de Marieta (…) fue visitada por todas las chicas del pueblo.
Aquello era un jubileo. Todas formando grupo, cogidas de la cintura o de las manos, pasaban ante el largo tablado cubierto por blancas colchas, sobre el cual los regalos y la ropa de la novia ostentábanse con tal magnificencia, que arrancaban exclamaciones de asombro.
¡Reina y santísima! ¡Qué cosas tan preciosas!” (p. 35).
I continua amb els regals a la dona: “Después venían los regalos de los amigos” (p. 36). I, a més, afig “Y como digno final de aquella exposición, en lugar preferente ostentábanse las joyas chispeando sobre la almohadilla granate de los estuches (…).
¡Vaya una suerte de Marieta!” (pp. 36-37).
Però, per si semblava poc, Vicente Blasco Ibáñez addueix que “toda la comitiva nupcial salió en busca de la novia” (p. 43) i, unes línies molt interessants i que, justament, foren les primeres que llisquí, d’aquest llibre, després d’haver vist, en primer lloc, el “¡Reina y siñora” que, àdhuc, llegirem entre eixes línies: “¿Y ella? Las mujeres no se cansaban de admirarla. ¡Reina y siñora! Parecía una de Valencia con la mantilla de blonda, el pañolón de Manila que con el largo fleco barría el polvo, la falda de seda hinchada por innumerables zagalejos, el rosario de nácar al puño, un bloque de oro y diamantes como alfiler de pecho, y las orejas estiradas y rojas por el peso de aquellas enormes polcas de perlas que tantas veces había ostentado la otra” (p. 44).
A més, Vicente Blasco Ibánez, quan ja escriu respecte al passatge del dinar, comenta que “Marieta[1] pusóse en pie (…). Había que regalar algo a la novia para alfileres; era la costumbre. Y los parientes del novio, a quienes convenía estar en buenas relaciones, dejaban caer (…) la media onza[2] o la dobleta fernandina” (pp. 48-49).
Tornant a les paraules de Joan Colera, “Una dona major i un home major valencians junts pareix que la dona siga més gran i tot, i porta la veu cantant. Bascs, aragonesos, catalans, valencians, hem estat societats prou més igualitàries que altres dels voltants. Potser el nord peninsular hi entre en el mateix concepte”. I, sense pensar-s’ho dues vegades, Joan Colera afegia l’article “Estudio muestra evidencias de poder matriarcal en la Iberia medieval” (https://www.entrenosdigital.com/articulo/cultura/estudio-muestra-evidencias-poder-matriarcal-iberia-medieval/2016033104918000311.html), publicat en al web “EntreNós” i en què es parla a partir d’un estudi que estava desenvolupant la filòloga portuguesa Maria do Rosario Ferreira i, igualment, sobre la cultura asturiana en bona part dels segles VIII i IX, la qual, com sabem, és matriarcalista.
Notes: [1] La núvia.
[2] En el DCVB, veiem que una unça era una “Moneda d’or que pesava una unça i valia setze duros”.
Tot seguit, unes paraules que digué Biel Majoral, en les “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears”, celebrades a Manacor el 1r i el 2 de febrer de 1997.
