Gràcies a totes les persones que plasmàreu, bé en Facebook, bé per correu electrònic, les vostres vivències, els vostres records, la vostra visió de l’ensenyament, de l’educació no limitada a les escoles, els instituts i les universitats. 

I, ara sí, passem als comentaris que escrigueren tots ells. Veiem que, els de les persones més grans, reflecteixen una educació més oberta i més en línia amb lo que podríem dir d’esquerres, per exemple, en els que fa Rosa Garcia i Clotet, una dona de Catalunya que, a hores d’ara, té més de setanta anys.

El 15 d’abril del 2020 escriguí el text següent (que, l’endemà, passaria a diferents grups de Facebook), en relació amb la pedagogia: “Quan éreu xiquets, per exemple, menors de 10 anys, ¿com vos ensenyaven, bé en casa, bé en l’escola, bé en el barri, bé en catequesi, bé en associacions (o, com ara, en ateneus), les persones que ara, si tornàsseu a ser xiquets, les triaríeu com a exemplars en el camp de l’educació o bé en el de l’ensenyament? Em referesc a estil, valors, ambient que respiràveu, relació entre qui vos educava i vosaltres, etc.

És per a un estudi sobre el matriarcalisme, ja que a penes hi ha informació directa i escrit en relació amb aquest tema”[1].  Com els escriuria l’endemà, en el meu mur de Facebook, quan ja havia arreplegat una quantitat de testimonis que oferien informació prou interessant i que oferirem tot seguit, “La utilitat de les vostres respostes respecte al tema de la pedagogia és doble: 1) com a punt de vista i 2) perquè, com que moltes de les persones que heu contestat en aquest tema (com també en el del paper de la padrina o àvia i el de la mare), vos decanteu per valors i per un parer molt en línia amb l’educació i amb l’ensenyament en les cultures matriarcals (segons estudis i publicacions molt documentades), les respostes a com eren els mestres i els educadors i les persones que qualificaríeu d’exemplars, indirectament, ens venen a dir quin és el model d’educació i el d’ensenyament que prefereixen els qui abracen un model de vida receptiu a lo matriarcal.

La coherència en les tres preguntes o, almenys, en dues de les plantejades o, si no, en un testimoni extens, venen a confirmar lo que hem escrit en el punt 2)”.

La primera resposta en relació amb el tema, fou el 16 d’abril del 2020, en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”: “En el meu cas, jo tinc 56 anys. Estic molt contenta en l’ensenyament que me donaren els meus pares a casa. En quant a valors, comportament, unió familiar, etc., no s’ha parlat mai de política, per el que[2] no hem viscut en cap odi a ningú.

En quant a col·lege[3] i escola, he estat molt bé en tots els professors que he tingut. Tots molt correctes” (Maribel Lujan Simó). També recopilàrem l’escrit següent: “Jo tinc 73 anys i, en plena postguerra, l’ensenyament estava totalment manipulat pels mestres. Ja des de ‘cagons’, que era com ens deien als xicotets, teníem mestresses[4] castellanoparlants en escola, és clar, encara que foren del mateix poble. L’única obsessió era ensenyar-nos a resar, el catecisme i les cançons tradicionals de l’època: ‘Viva España’, ‘Cara al Sol’, ‘Por Dios, por la Patria y el Rey’, etc.

La discriminació per sexes era total i el poder del mestre/ssa[5] era absolut i estava considerat com un semi-déu. El que deia el mestre era sagrat per als pares, i no n’hi havia ningú que li ruflara els nassos.

També s’ha de tindre en comptes que molts pares i, sobretot, mares, eren analfabets i no tenien capacitat per a rebatre el que ell deia[6]” (Josep Fontestad Molina).

En preguntar, jo, a Josep Fontestad Molina, “¿Com era l’educació (que no l’ensenyament) en casa o, per exemple, en el barri?’”, respongué: “L’educació, normalment, era qüestió de la mare, mentre no havia de deixar el fill amb qualsevol, si tenia necessitat d’anar a treballar.

El pare, que era qui, normalment, treballava, era el rei de la casa, a qui no se li podia alçar la veu. El millor de la casa era per a ell; com que era qui duia els diners a casa, tots havien d’adorar-lo. La mare era submisa, ja li ho deia així el rector, i era qui s’encarregava de fer totes les feines de la casa:  menjars, llavar la casa, la roba, fer els llits, parar (i llevar) taula, etc.

(…) El principal de tot era que havíem de ser respectuosos amb els majors, no contradir-los mai i parlar-los sempre de vostè. (…) És a dir, educació fèrria, absolutista i, siga per por al règim dominant, submisa a les directrius (tant de l’Església com de les forces vives del poble). Per a nosaltres, acostumats a eixa forma d’entendre la convivència familiar, ho trobàvem normal.

(…) Jo em vaig  casar el dia 1 de maig de 1972. Doncs, el dia 30 d’abril, ma mare encara em va demanar el jornal del mes”.

Aquest testimoni reflecteix les directrius i el model d’ensenyament que, a més de castellà, intentà imposar en el pensament, el règim del general Francisco Franco, que havia sorgit arran del final de la guerra, en 1939, i que durà fins a 1975.

Com a interessant, també hi ha que la dona (la mare) era qui solia dur l’educació, això és, que el matriarcalisme encara perdurava, tot i la línia ideològica de la dictadura del general Franco.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, però el 17 d’abril del 2020, hi ha un altre testimoni, un poc més suau: “Jo tinc 61 anys, anava a les monges escolàpies. Millor no recordar anys negres, plens de prohibicions, pecats i maltracte. A casa, manava el pare, encara que la mare tenia molta mà esquerra[7], però jo, que era la xiqueta ,havia d’ajudar a totes les tasques de la casa, mentre els meus germans, com eren xics, no feien res” (Inmaculada Rius Molina). En preguntar-li, jo, “en casa, ¿era la mare qui solia decidir, finalment, així com, per exemple, era costum, en moltes cases, que l’home portàs els diners del treball, però que els distribuís la dona o que, per exemple, abans d’anar a missa, la dona preguntàs ‘¿Has agarrat diners?’?”, contestà: “Ma mare no disposava dels diners i no anàvem a missa. Jo, sí, els dissabtes, a les monges”.-

En el grup “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, els participants comentaren açò: “Vaig aprendre a llegir el català, abans que el castellà, en els llibres d’escola dels meus pares, de quan la República i amb els ‘Patufet’ (un tbo de l’època) amagats pels pares i pels avis. I, com jo, més d’un del barri” (Francesc Castellano[8]), “A nosaltres, ens ensenyaven, a casa, educació, el respecte, ens ajudaven en temes escolars i, com no, a ajudar en les tasques de casa. També anàvem a l’escola i a catequesi.

A casa no hi havia distinció entre el pare i la mare a l’hora d’educar-nos, fins i tot, en els temes escolars. (…) És el que he viscut i, amb el marit, vam procurar fer el mateix [amb els nostres fills].

Actualment, els fills també col·laboren, tant en les tasques de casa com en l’educació dels seus fills (tot i que, tant els fills com les joves, treballen)” (Rosa Garcia Clotet). Rosa Garcia Clotet, immediatament, respon a Francesc Castellano, que ella també llegia “El Patufet”:  “Jo, també. El que passa és que els llibres eren de l’avi (matern) i eren en català antic. ‘El Patufet’ també ens el compraven” (Rosa Garcia Clotet). Tot seguit, preguntí a Rosa Garcia Clotet: “¿Podríem dir que, tot i que ton pare era dur i just, era ta mare qui suavitzava les coses i que, d’alguna manera, feia de matriarca però amb diplomàcia, sense imposicions?”. Ella, el 17 d’abril del 2020, em contestà que “El pare no era dur, no calia que la mare suavitzés la situació. No va dir mai una paraula més amunt que l’altra. Ens deia les coses, ens les feia raonar. Mai va fer un crit, ni ens va pegar.

La mare, igual que ell, era molt dolça. Entre ells parlaven i decidien el que calia”.

Aquestes frases de Rosa Garcia no em deixaren indiferent i, per això, sense embuts, li escriguí[9]: “La teua resposta és interessantíssima: un exemple d’educació matriarcal. Hi ha fonts sobre cultures matriarcals que, en bona mida, les defineixen així, per la dolçor, entre altres coses”.

Immediatament després del comentari de Rosa Garcia Clotet dient que els fills col·laboren, una valenciana comença a escriure sobre el valencià en l’escola: “En casa, es parlava valencià. Al col·legi, castellà (estava mal vista la nostra llengua i també un poc discriminades les xiques que la parlàvem). Ens deien que era un dialecte.

En casa, el pare era el que decidia quasi tot: autoritari,… molt recte… i molt just.

Ma mare sempre s’encarregava de tot. Era modista i, a casa, vivíem amb els abuelos.

Mon pare era llaurador i treballava de sol a sol… Delegava en ella.

No vaig vore mai un llibre en la nostra llengua. Algun article, al periòdic que comprava mon pare.

Érem quatre germans. Jo, per ser la major, vaig quedar a casa ajudant. Els meus germans estudiaven.

Érem feliços. Ens conformàvem amb poc. Jo vaig estudiar major” (Rosa Saus[10]).

Per correu electrònic, Teresa Reig (de Dénia), envià, a través d’un correu electrònic del 16 d’abril del 2020,  el comentari que feia quatre: “Colegio HH Carmelitas[11]Dénia. Germanes de Primària que sempre recorde el seu cariño[12] i el seu amor. Hna[13] María ensenyava a llegir i escriure. Paciència infinita i, sobretot, molt important, el cariño que transmetia. La ‘hermana’ Julia, amb 8-9 anys…, també la seua paciència i cariño. La germana Concepció ROGER[14], amb 10 anys, també. Sempre plegava tard, jo,… i no s’enfadava amb mi.

De les demés,… eren de mal geni. Ara, res de lo que jo llig per ahí, de castics…. Res de res… Eren, les altres, dominantes i de mal geni, però sempre amb educació per les persones, és a dir, res de repressió he sentit mai al colegio[15].  Mai.

Vaig passar a l’institut, amb 11 anys, directament… De monges, a tindre catedràtics d’institut… Ens vàrem fer majors de colp… Molt interessant eixa etapa, perquè vàrem tindre una boníssima ensenyança: ahí primava l’estudi. Res de política, res d’indisciplina [16]… fèrria[17]. Però no hi havia por. Era lo normal… Era la vida aixina.

Perquè, ara passe a la família. Amb la família, el professor, les monges, eren els que tenien la RAÓ, mai, mai discutien  una norma dels col·legi… I el professor, tampoc, clar.[18]

No hi havien associacions de pares… menos mal!

Dins de la família, l’educació era del pare i la mare, clar. La mare, del dia a dia. I el pare, era quan la cosa es ficava ben negra. Respecte als pares, sense mai haver-te ficat la mà damunt. MAI[19]!!

Els pares t’ensenyaven a respectar als tios, als güelos, als veïns, als cosins,… a les persones, en general. Als més rics i als més pobres, també[20].

En resum, una infància feliç, per a mi. I, [per a] les meues amiguetes, també” (Teresa Reig).

En aquest escrit veiem que, a mida que passa a la família, es dedueix que la seua formació degué fou matriarcal, fet que explicaria que el pare mai no acabàs actuant amb mà dura. Tenim present que, en moltes cases, el paper de la mare resulta clau per a evitar aquest fet.

En un altre escrit seu, en el mateix correu electrònic del 16 d’abril del 2020, Teresa Reig afig lo següent: “Una cosa molt important, que, amb els anys, he vist,… era que els pares no interferien en el dia a dia de l’escola, és a dir, podríem dir QUE ENS BUSCAVEM LA VIDA[21]. I a fe que és millor que lo que veig ara: els pares porten l’agenda dels fills, fent-los uns quasi inútils… Nosaltres bregàvem[22] amb els professors,… no anàvem amb el salvament dels pares darrere. Això forma la personalitat, crec jo, perquè, moltes voltes, tenies que arreglar entuertos[23]de classe o dels professors… I no demanàvem ajuda… familiar.

Respecte a associacions culturals, no hi havien massa. Jugàvem al carrer; molt. Una mare d’una amiga va fer una discoteca a sa casa…, una habitació per la quadrilla de xics i xiques,… 12-13 anys. Per als diumenges. També un rector va fer un lloc a on ens reuníem: biblioteca, música…: ‘Centro del Padre Santiago’… No estava mal. Era un rector molt modern… Els pares estaven un poc asustats[24], però no deien res.

Jo no vaig conéixer güelos; gúeles, sí… I recorde que no feen[25] el paper que fan ara, de cuidadores dels nets. A les güeles, les teníem en casa. (…) Elles s’assentaven[26] a la cadira i no feien res. Les cuidaven en casa”.

En llegir aquest segon missatge, li responguí, entre altres coses, que “va molt en línia amb lo matriarcal, com  ara, el clima de confiança i pla entre els pares i els  fills com també el que faria el capellà. ¿Era valencià, el capellà?”. I ella contestà, també el mateix dia i en el mateix correu electrònic:

“Sí [que era valencià]. Era d’un poblet de València. Però, bé, parlava en castellà sempre. Va revolucionar Dénia. (…)

Donava també classe a l’institut, de religió. I vàrem fer viatges amb ell, a Itàlia, amb 15-16 anys. Tocava la guitarra i amenitzava als jóvens,… i anàvem a ella, amb les preguntes filosòfiques de la vida. Finalment, el varen traslladar e València. I allí va conèixer una xica… i va eixir de rector.

(…) També, dir-te que, en casa i botigues (teníem botiga), sempre parlàvem valencià; a les classes, no. I, en les amistats, en eixa època, també parlàvem castellà.. Va ser una moda, més que res, per els col·legis, perquè, a casa, no es va deixar de parlar mai [com tampoc] a les festes, a les celebracions, al carrer….

Els professors d’institut també venien d’altres llocs d’Espanya i parlaven castellà, clar. I, els mestres, igualment”,

D’aquest tercer missatge deduïm que, tot i que, per exemple, en el col·legi de monges, en l’institut o, com ara, en la parròquia, s’utilitzàs el castellà i, a més, en els àmbits escolars, s’hi haguessen omplit de mestres, conscientment triats, per a castellanitzar la cultura valenciana, en els àmbits més  familiars i, fins i tot, a nivell de barri (on era la botiga), moltíssimes persones parlaven en valencià, fet que ens porta a interpretar que el matriarcalisme (però també l’esperit d’iniciativa), hi estava present.

 

 

 

Notes: [1] També estava inclòs el meu correu electrònic i que, si ho preferien, podien adoptar un pseudònim.

[2] Literalment.

[3] Literalment.

[4] Literalment.

[5] Literalment.

[6] És a dir, el mestre.

[7] Aquesta informació és molt interessant.

[8] Francesc Castellano escrigué que ho afegia a lo que ja m’havia enviat en privat.

[9] El 17 d’abril del 2020, en el mateix grup de Facebook.

[10] Escrit publicat el 716 d’abril del 2020.

[11] Colegio Hermanas Carmelitas Denia. Hem decidit respectar algunes de les paraules que utilitza en l’escrit, com ara, cariño i els castellanismes inadmissibles güelo, güelos, güela, güeles… en lloc de les formes correctes avi, avis, àvia, àvies… per a respectar el text original, tot i que hem fet canvis lleugers, atenent al fet que Teresa Reig no plantejà cap objecció a una possible correcció per a quan escriguéssim el seu testimoni.

[12] Com que aquest escrit consta amb aquesta paraula moltes vegades (castellanisme inadmissible) com també amb la forma güelo, güela, güelos, güeles (en lloc de les formes correctes avi, àvia, avis, àvies) i no pretenem fer un tocament ortogràfic, atés que no és eixa la finalitat de la recerca, ens limitarem només a fer xicotets retocs (que són menys significants), entre altres coses, perquè  Teresa Reig no oferí cap resistència a eixa possibilitat, tot i que no ho indicàs per escrit.

[13] La forma castellana Hna vol dir “hermana”, en valencià, “germana”  i és sinònim de monja.

[14] Textualment.

[15] En l’original, figura així.

[16] Literalment.

[17] En l’original, “Ferrea…”.

[18] Ni els pares discutien cap norma dels mestres o de les monges, ni els ensenyants ho feien respecte als seus superiors, és lo que deduïm d’aquestes paraules.

[19] Així ho escriu.

[20] Per tant, no sols no els havien pegat mai, els pares, sinó que, a més, ensenyaven els fills a ser amables amb totes les persones i, per tant, a no menysprear-ne cap, un detall que reforça el paràgraf anterior i que es confirma en el següent.

[21] Amb aquestes paraules en majúscula, Teresa Reig, mostra, un exemple més, de l’esperit d’iniciativa, tant present en moltíssimes persones valencianoparlants, bé del País Velencià, bé de Catalunya, bé de les Illes Balears.

[22] Bregar vol dir lluitar.

[23] Paraula castellana que, en valencià, equival a greuges.

[24] Paraula castellana que, en valencià, com ara, podem dir astorats.

[25] Forma correcta, tot i que sol emprar-se, quasi sempre, feien.

[26] S’asseien.