“No hi ha temps per a recreacions”

Així és: no hi ha temps per a recreacions” . Amb aquestes paraules que em digué un amic, valencià i molt coneixedor de la cultura colla, inicie aquest escrit, en al·lusió a aquest Poble matriarcalista que ell conegué en el nord de Xile (en el desert d’Atacama). Doncs bé, per als valencians que estem a favor del Poble valencià i de lo valencià, però oberts als altres i a les novetats que no tracten de fer-nos xixines com a Poble, tampoc.

Els valencians, des del segle XVI, hem vist com, a poc a poc, tot i que l’Església valenciana (a través del braç dret de la monarquia, la Inquisició) feia recular la presència del valencià en lo religiós i que, a més, arran del Concili de Trento (1545-1563), el rei tenia la potestat de poder anomenar directament els bisbes (fet que afavorí que se n’introduissen uns quants procedents del Regne de Castella i que feren poc pel valencià en relació amb l’Església valenciana, i poc, igualment, pels Sants de la Pedra, ¡cosa que encara persisteix, a hores d’ara!), el Poble Valencià continuava fidel a les seues arrels, però… ¡obert a les novetats que no  implicassen renegar de la llet que mamaven, com ara, dels Santets, malgrat que San Isidro Labrador començaria a entrar (si bé, amb major força, en Catalunya), a partir del segon quart del segle XVII, immediatament després que se’l declaràs sant!

La veritat és que, per això mateix, és una autèntica proesa que, en el segle XXI, tot i que el bisbe Juan de Ribera (dels segles XVI i XVII) provenia de Sevilla i que jugà un gran paper com a polític i tot, que el cardenal Belluga (nascut en Granada, en 1662, i que empunyà activament les armes en la batalla d’Almansa, en 1707, de part de les tropes borbòniques, com escriu Pere Riutort en una explanació seua, batalla que portà a la derogació dels Furs valencians) introduís una colònia molt important de murcians en el terme d’Oriola (molt extens) junt amb el castellà i una política fermament favorable al castellà, o que l’arquebisbe Andrés Mayoral (nascut en Molacillos, en terres de l’actual província de Zamora) incorporàs en 1746 el castellà en el “Ritual Valentino” (encara que, en segon terme, després de la “vernacula Valentinorum, quam Lemosinam vocant” de què parla en la introducció, és a dir, de la llengua vernacla, això és, del valencià, encara que el presente com a llemosí) i en 1750 obligàs tots els valencians de la seua diòcesi a batejar-se… en castellà, moltíssims valencians encara tenien (i tenim) com a pròxims els Sants de la Pedra. Moltíssims.

A més, si afegim que, des de “ l’any 1723 el rei [Felip V] ordena celebrar com a festes de precepte en la Corona d’Aragó (…) la de Sant Antoni de Pàdua, Sant Joaquim i la de Sant Isidre llaurador”, com escrivia Enric Mut Ruiz, cronista de Guadassuar, en relació amb aquest poble de la Ribera Alta, doncs, més encara.

I, per si ens pareix poc, caldrà “traduir” (això és, “interpretar”) que, quan Felip V escriu, per exemple, que l’objectiu de la “Real Academia de Historia” que ell potencià, des de 1735, en fundar-se l’entitat, era acollir “la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o por la malicia, conduciendo al conocimiento de muchas cosas que oscureció la antigüedad o que tiene sepultado el descuido”, adopta la mateixa filosofía que quan tomba tots els estudis generals (lo que ara diem “universitats”) de Catalunya, després de la Guerra de Successió i decideix crear-ne la de Cervera, en 1717, per haver sigut Cervera una ciutat fidel a les seues tropes.

Obscurantisme, foscor, antigor, etc. igual a matriarcal, a lo no castellà.  Almenys, tal com ens ho han volgut contar, implícitament (moltíssimes vegades), des de l’escola, des de fa segles i segles i en moltíssims casos. Açò no ho he llegit en cap article, durant l’estudi, i no serà perquè u no té ulleres o bona vista sinó perquè no és políticament correcte en Espanya i, per això, només persones amb criteri propi i amb molta espenta gosen escriure-ho.

Afegirem que són poques les poblacions valencianes, a diferència de Catalunya, on no sols els Sants de la Pedra són els patrons o els copatrons sinó que els goigs, a més, estan… en valencià. ¡I són un signe matriarcal que va unit a la llengua vernacla de què parlava el bisbe Mayoral, és a dir, al valencià, fruit de la repoblació feta, per una gran majoria, per catalans! I continuem: lo matriarcal és que va unit al valencià (com a llengua), però no, cavallers, a la llengua castellana, encara que puga doldre a molts castellans. Ara bé, si lo matriarcal està vinculat a la terra, a lo maternal, a l’agricultura, però, com em digué un amic meu que coneix molt la cultura colla (del desert d’Atacama, en el nord de Xile, també matriarcalista com la nostra), a una cultura oberta a la novetat, a una actitud que afavoreix l’esperit emprenedor, l’obertura als altres, la creativitat, la implicació, la participació social i, per exemple, la llibertat, etc., no és prou dir que els Sants de la Pedra estan molt presents en molts pobles valencians com també ho està la traca, les falles, els moros i cristians, etc. ¡Que no es canten en valencià, els goigs als Santets o que en siguen pocs els que estan escrits en valencià, no és per a mantenir-se passius! ¡Mira que té barra, la cosa! Però, ¿romandre indiferents, com si passàs un carro i no ens afectàs, com si el possible llaurador que el porta i valencianoparlant no fos de la nostra corda, vull dir, tan valencianoparlant com nosaltres i amb consciència de formar part del Poble valencià i de defendre la nostra identitat?,… ¡menys encara! En Catalunya i en les Illes Balears, moltíssimes persones saben el Parenostre en català, preguen en català, canten cançons religioses en missa i ho fan en català. I ací, ¿què? ¡Però si el bisbe D. José Mª García Lahiguera, en la “Circular sobre el uso de nuestra lengua vernácula en la liturgia” (publicada en el “Boletín Oficial del Arzobispado de Valencia”, en 1977, p. 66), i redactada el 18 de gener de 1977, ja escrigué “De todos es conocida la actitud que, especialmente a partir del Vaticano II y según sus orientaciones, ha venido manteniendo nuestra diócesis en cuanto al uso de la lengua vernácula en la Liturgia. De acuerdo con las normas que en su días se dieron, son muchas las parroquias y otras iglesias abiertas al culto que las vienen empleando. Hoy, por esta circular, queremos decir a nuestros sacerdotes que no duden en hacerlo siempre que razones pastorales lo aconsejen.

Los textos que habrán de emplear en la celebración eucarística son los que, con la aprobación de los cinco obispos de nuestra región, se publicaron en el ‘Llibre del Poble de Déu’”! I, mentrestant, els membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua cobren 360€ per cada reunió…  ¡Però si, a hores d’ara, quasi segur no aplegaran a un 3% les celebracions en llengua vernacla, en el conjunt del País Valencià!: en la diòcesi de Sogorb-Castelló, on hi ha major ús de la llengua vernacla, potser aplegue a un 5%; en la d’Oriola-Alacant, ni a un 0’2% i, finalment, en l’arxidiòcesi de València, podríem dir-ne un 3%. I, com escriu Pere Riutort, continua essent pur voluntarisme personal que, si aquests capellans, missioners, bisbes, etc. residissen en l’Amazònia o en Àfrica, sens dubte, aniria més lluny, ja que aprendrien bé les llengües dels aborígens o dels qui tenen allí les seues arrels, al principi del seu ministeri i de l’activitat missionera o, àdhuc, abans d’aplegar a viure, a estar presents, una cosa semblant a viure (i a actuar) amb una actitud matriarcalista davant la vida i, com ara, a potenciar tot lo que té a veure amb les nostres arrels (per exemple, estudiar sobre els sants Abdó i Senent). Això faria que, com l’AVL, aquestes persones no actuassen com si fossen colonitzadors, botiflers, amics de la poltrona i de viure com un rei i, en més d’un cas, balafiant, actitud que no abrace allà on soc, ni allà on vaig, com moltes persones que conec.

Per això diré que, com més introduirem el valencià com a llengua d’ús normal en tots els àmbits, més universals serem, perquè no estarem oberts només a lo castellà, com una cosa que fa fi o que obri portes. A més, i els Sants de la Pedra no hi són aliens, no contribuirem a marginar el nostre Poble Valencià de cap manera: ni en les celebracions (religioses, cíviques, associatives…), ni en l’escola, ni en pregar el Parenostre o l’Ave Maria o en entrar a una casa i saludar, ni, òbviament, en cantar els goigs als Santets de la Pedra.

I és que, ni l’escola, ni les publicacions catòliques valencianes en terres valencianoparlants, ni els butlletins informatius municipals, no poden reduir-se a ser veus d’opressió contra el nostre Poble: o transformem aquests àmbits i aquestes publicacions o els tanquem. El motiu, perquè una escola (i una política opressora) contra la nostra cultura, matriarcalista, no pot ser acceptada, encara que ens oferesquen el caramelet (en el nostre cas, de deixar estar els Sants de la Pedra i el matriarcalisme que hi va adjunt o, per exemple, una llepolia unida a abraçar Sant Isidre i a no retirar-lo de les festes patronals).

I, per a més inri, el papa Joan XXIII, per mitjà d’una butla, decretà que Sant Isidre era el patró de tots els llauradors espanyols i, per tant,… dels valencians: un golàs per tot l’escaire, com diem en futbol. ¿I el bisbe Marcelino Olaechea i la seua posició respecte al valencià? No fou un santet, precisament, com tampoc no ho fou el rector del “Seminario Metropolitano de Valencia” D. Antonio Rodilla, qui expulsà estudiants del seminari durant els anys 1939-1969, perquè hi parlaven valencià, la llengua materna. Recordem que aquest bisbe no acceptà, juntament amb tots els arxiprestes valencians, la llengua vernacla o popular que defenia el Concili Vaticà II i, a més, determinaren per votació que s’usàs “la lengua vernácula oficial”, un fet que no va en línia amb la política d’aquest concili sinó a favor d’una actitud colonialista i que ni tan sols abraçava el bisbe Mayoral en ple segle XVIII. A més, el bisbe Marcelino Olaechea, en l’edició del Ritual Tridentí que feu després de la guerra,  determinà que s’utilitzàs, per primera vegada en la història del Poble valencià, en la part catequètica i en les preguntes que es feien als qui rebien algun sagrament,… només el castellà, fet que correspon a la normativa imposada pel franquisme després de la guerra (1936-1939). ¿Encara convé actuar amb mansuetud, com si no passàs res? ¡D’això, res!

Per tot això, un Poble oprimit, com és el cas del valencià, com hem pogut veure, no pot romandre en el sofà, ni deixant les coses per a demà. De fet, en Cullera, en Sueca (dues poblacions de la Ribera Baixa, on se’ls coneix com “els Benissants”) o en la Vall d’Uixó (la Plana Baixa), els goigs als Sants de la Pedra estan en valencià i se’ls canta en valencià. Fer-ho en castellà implica abraçar la cultura castellana i, a més, seguir les petjades dels bisbes que he esmentat en aquest article, de D. Antonio Rodilla i de molts capellans valencians perfectament valencianoparlants o com eixos que, tot i viure en pobles valencianoparlants, es limiten a dir que l’entenen.

Acabaré dient que l’estudi sobre els Sants de la Pedra m’ha portat a prendre consciència, no sols com a valencià de soca-rel, per part dels meus pares i dels meus avis, sinó, igualment, a adoptar una actitud directiva allà on vaig i allà on soc. Al cap i a la fi, és com tenir un patró de mostra, imprescindible per a implicar-se en el món i per a no mantenir-se com a simples espectadors, sinó per a ser els forjadors del nostre futur i de l’esdevenidor del valencià i de la cultura valenciana (i, així, de la pervivència dels Santets de la Pedra), al mateix temps que estem oberts als altres i a lo nou, dues coses perfectament compatibles i pròpies en els Pobles matriarcalistes. Serà així com anirem cap al demà amb il·lusió, amb espenta, amb esperit emprenedor i prioritzant més el demà que el passat, perquè som un Poble, com els matriarcals, amb molta iniciativa. O governem nosaltres el nostre futur o ho faran uns altres, perquè ja no hi ha temps per a recreacions. I, en eixe sentit, empunye les regnes de la meua vida, com moltes persones ho fan de la seua, i remataré aquest escrit dient que lo matriarcal és tan sagrat per a mi (i per a moltes persones que han participat en la recerca) com l’aire pur per a alenar i per a viure.

 

Alaquàs, 28 de gener del 2020.

 

Nota: Bona part d’aquest escrit ha sigut possible a partir d’informació publicada per Pere Riutort Mestre en un apartat del document  “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, de 206 pàgines, en la versió en llengua castellana, a què he accedit, document que data del 2018, i a una conversa amb un amic valencià (qui coneix molt la cultura colla) en relació amb el llibre “Història de les dones a la Mallorca del segle XIX”, de Joan Carles Sastre Barceló (publicat per Lleonard Muntaner Editor, en 1997).

 

 

Print Friendly, PDF & Email