Prosseguint amb el llibre “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editat en 1910 en Barcelona, el senyor Manel indica que, “Tan sols en el claustre de Sant Esteve [ del Monestir de Poblet], quae era el lloc d’esbargiment, podíem raonar de política i de coses mundanes” (p. 24) i, en un altre passatge, l’investigador diu al frare:

“-¿Sap que és molt interessant tota això que em conta?

-Doncs vagi escoltant; perquè és el meu propòsit, ara, donar-li una idea (…) de la grandiositat desplegada en les funcions religioses que allí se celebraven” (p. 27).

Llavors, li parla de funerals regis (de reis), de l’abat, del príncep,… i li afig que es feien amb molta sumptuositat, és a dir, amb molt de luxe. A més, li comenta sobre l’art, a què havien contribuït gent molt lliberal: “La part superior d’aquells amples panys de paret era guarnida per quadros colossals, pintats a l’oli pels millors mestres de l’antiga escola catalana.

(…) Realment, Poblet era gran, era poderós, era ric; mes, en cap punt, s’hi retractaven en tan alt grau aquestes qualitats com en els immensos tresors que tancava la sagristia, acumulats a força, no d’anys, sinó de segles, per la munificència dels innombrables i potentats benefactors que va tenir sempre.

(…) -Prou n’hem fet, per avui. (…) continuarem un altre dia.

I, comprenent que la raó li sobrava, no vaig voler insistir, suplicant-li solament que fes memòria de les tradicions i llegendes que sabés referents al monestir. Em respongué que en sabia algunes, prometent relatar-me-les en altra ocasió” (p. 30).

En acabant, el recopilador del Vendrell posa que “No es féu aquesta esperar gaire i, al final, aniran les [ llegendes] que em va contar (…); bé que deixant a part les d’El Solitari de la Lardeta, Sant Bernat d’Alzira, Fra Pere Marginet i Fra Anselm Turmeda i alguna altra que aquí no poso (…), ja que es troben en totes les obres que tracten de Poblet” (p. 31).

En començar la segona secció de l’apartat “Narracions”, el folklorista escriu que “les contarem de la manera que ens foren relatades pel senyor Manel, (…) limitant-nos, per part nostra, a donar-los tan sols forma literària” (p. 31).

És ací quan l’històric frare passa a tractar sobre la situació política en el primer terç del segle XIX, sobre els partidaris de la constitució espanyola i sobre la resta (en línia amb l’antic règim) i addueix que, fins i tot, això es reflectia en la manera de portar la barretina (p. 32).

Altrament, capim un passatge relatiu al tema de l’abolició de la llei Sàlica i, així, fer possible que la filla del rei Ferran VII, Isabel, pogués succeir-lo i regnar com a cap d’Estat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.