En el relat que ve a continuació, “La Donzell, el nom del poble”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, captem trets matriarcals i, fins i tot, detalls històrics que empiulen amb l’Alta Edat Mitjana (ací, cap als segles IX i X). Així, “tothom sap que, abans, la tradició oral anava transmetent, generació rere generació, uns fets suposadament succeïts i que servia per explicar moltes coses (…). Ara bé, aquelles llegendes eren prou boniques i prou formatives” (p. 496). Aquesta manera de transmetre la cultura tradicional i, sobretot, mitjançant la dona, està vinculada amb lo matriarcalista.
Tot seguit, entrem en un passatge que, com veurem al capdavall de la narració, resulta curiós i significatiu, ja que el paper principal final el farà la dona. Diu així: “Temps era temps, el senyor de Montclar era un dels més braus guerrers que la història ens ha donat. La seva aferrissada lluita contra els sarraïns i les seves victòries incessants, van donar-li una aurèola de grandesa i senyoriu entre les tropes cristianes” (p. 497). Fins ací, sembla que el relat es centrarà en lo, simbòlicament, associat a l’home.
Ara bé, “Ens diu la llegenda que, tants i tants presoners va arribar a fer, que no cabien dintre del seu castell, on residia, per la qual cosa va decidir, ja que estava en possessió de dos castells més, de fer-los servir com a llocs de reducció dels sarraïns (…), amb l’avinentesa que, en un, hi tancava els homes i nois i, a l’altre, les dones i donzelles” (p. 497). De moment, la narració plasma un home fort, en un ambient que, per una banda, posa lo masculí i, per l’altra, lo femení.
No obstant això, a continuació, es reflecteix molt el matriarcalisme i, en aquest cas, podem enllaçar-lo amb fets històrics. Primerament, com a senyal d’un Poble matriarcalista, llegim que, “Amb el temps i, a causa del fet contat, ambdós castells van prendre els noms respectius de castell de les Donzelles (o de la Donzella, ja que hi havia presonera una bella jove sarraïna, filla d’un cabdill) i castell de les Puel·les” (p. 497).
En aplegar ací, podríem demanar-nos per què si el relat s’ha centrat en accions dutes a terme pel senyor (figura masculina), en acabant, els noms dels castells… són de dones o en femení. Al meu coneixement, perquè, en l’ambient, fins i tot, encara que l’home fes la faena forta, la dona és qui mana i, més encara, perquè les dones compten amb una societat que es posa molt de part seua. Cal dir que, per una banda, hi ha la Donzella (en majúscula i tot, detall que ens diu que la dona estava ben tractada, àdhuc, entre la noblesa) i que, igualment, aquesta dona, com si fos de manera simbòlica, aniria junt amb la puel·la (en el “Diccionari Catalò-Valencià-Balear”, ens remet a “Puella”), això és, amb la “Noia, donzella”. ¿Xiques més jóvens que la filla del capitost (la Donzella) i que la servien? Possiblement, pel context.
En acabant, passem a un altre detall que empiula amb els comtats catalans de l’Alta Edat Mitjana i d’un poc després: el fet que les dones fundassen poblacions. Per això, el narrador addueix que, posteriorment, aquests noms “van estendre’s a les dues poblacions que, a recer dels castells, van sorgir i que encara avui subsisteixen no gaire lluny del castell i poble de Montclar, on residia el brau i generós senyor, terror de la morisma a la nostra terra” (p. 497). Si consultem l’esmentat diccionari, per exemple, veiem les Puelles (llogaret del terme municipal de Donzell) i Sant Pere de les Puelles (monestir fundat en Barcelona en el segle X).
I si, a més, llegim el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, copsem que “Més sort tingué la comunitat de Sant Pere de les Puelles de Barcelona, monestir benedictí fundat pel comte Sunyer i la comtessa Riquilda, consagrat l’any 945, i que encara perdura avui. (…) la seva història i, fins la seva llegenda, no s’han perdut gràcies al fet que aquest monestir va tenir una monja cronista que, al segle XIII, va escriure la Crònica de Sant Pere de les Puelles” (pp. 44-45).
Per consegüent, aquestes paraules de Teresa Vinyoles ens donen pistes que encaixen amb la llegenda: l’home tenia un pes considerable en aquells comtats catalans. I el de la dona, molt semblant al del senyor de Montclar, com també ho fa, en el relat, el de la Donzella i el de les Puelles: aquests trets estan en nexe amb el matriarcalisme. Així, més enllà del fet de contar una narració, captem que, qui la relata, tracta de plasmar la realitat així com l’historiador ho fa mitjançant la recopilació de fonts de diferents procedències.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.