Continuant amb les respostes en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, direm que, per exemple, poguérem llegir “Manaven les dones, si hi havia diners; si no, eren com mules i un zero a l’esquerra.

A casa meva, manava la meva mare perquè era la mestressa (la pubilla) i, en les coses del camp, deixava fer, no s’hi posava. Érem quatre germans i, a casa, tenia qui l’ajudava.

Vull remarcar que els meus pares estaven molt ben avinguts i s’estimaven. Vam ser una família molt feliç” (Montserrat Bosch Angles), “A Mallorca, a les cases, manaven les dones, però les lleis, la religió i l’Estat afavoria als homes perquè fossin ells els que manassin: tenien tot el poder al seu favor. I, així, l’home no ho reconeixia davant la societat, i deien barbaritats, entre elles, com ‘A la somera i a la dona, la garrotxa els hi és bona’ i n’hi havia que s’ho creien” (Sumsi Massanet Arbona) a qui Àngela Puig Pozo respon “Perquè Mallorca pertany a Espanya, la qual és patriarcal. Les lleis venen de dalt. Però la cultura és matriarcal. Basta veure les rondalles” i, en acabant, contesta Sumsi Massanet a Àngela Puig: “Sí ho sé”.

En llegir els comentaris de Montserrat Bosch Angles i el d’aquestes dues dones que hem esmentat ara mateix, afegiré que, el 13 de setembre del 2021, en què aquest grup em blocà la possibilitat de fer més comentaris en relació amb aquest post (com també m’ho feren en uns altres, unes quantes hores o més, després d’haver inserit en “Mots oblidats pels diccionaris” una foto del llibret “Speculum al foder”, un tractat capdavanter, del segle XV i, originàriament, escrit en llengua catalana i molt en línia amb el matriarcalisme), lo primer que em vingué al pensament fou que, en l’Estat espanyol, encara hi ha governs postfranquistes, a nivell estatal i més, que a penes toquen el tema de la sexualitat, ni el de l’erotisme, com no siga amb un lleuger consentiment a lo políticament correcte.

Cal dir que, quan he posat posts en què deia que, en moltes rondalles de tot l’àmbit lingüístic, és alta la participació de la dona, ella és qui tria i qui té la darrera paraula o, com ara, la part activa i que salva (sexualment i tot) l’home (en lloc de fer-ho el típic príncep blau i cavalleresc), a penes es fan comentaris. En canvi, davant una frase com “Aleshores manaven les dones”, podríem dir que, per part d’algunes persones, hi ha una actuació en què es tracta de manipular els lectors (poca informació, teorització a partir de generalitats socials, econòmiques i històriques, com ara, la Revolució Industrial), però que, comentaris com els d’Àngela Puig Pozo i la resposta de Sumsi Massanet Arbona són puntuals i, a banda, d’agrair.

En línia amb lo que he adduït en el paràgraf anterior, el 13 de setembre del 2021, comentí  a Maria Dolors Sala Torras, en el mateix grup: “Per això, recórrec molt a les rondalles, a la música i a enllaçar-los amb comentaris que em fan, sobretot, persones de més de setanta anys: solen ser les més obertes, en el treball sobre el matriarcalisme. I, a més, tenint present que els decrets de Nova Planta tenen molt a veure, no en són aliens. Llibres com ‘Notícia de Catalunya’ (de Jaume Vicens Vives) o ‘El Comú Català’ (de David Algarra Bascón, del 2015) ho plasmen, com també ‘La identitat reeixida’ (de Bartomeu Mestre, del 2002) o ‘La formació d’una identitat’ (de Josep Fontana, del 2014). Perquè, que jo sàpia, l’escolarització i les lleis d’instrucció no sorgiren, per exemple, des de Catalunya cap a Castella i la resta de regnes de lo que ara diríem Espanya, sinó des del regne de Castella. I això és molt conegut”. Com a exemple, Josep Fontana comenta que la Barcelona de l’any 1700 era una ciutat “sense gaires desigualtats socials”  (p. 198), i que això ho vincule amb el matriarcalisme, en què, amb un estil molt obert, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que han prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.