Després, passem a unes línies plenes de simbolisme, de signes autòctons i del lligam entre la dona (ací, una anciana i santa) i la jove (la bellesa, el moviment, la vida en plena obagor i qui marca les directrius):

“Ella és la santa d’ella perquè és bella,

i Déu li ha fet la gràcia de llançar llum entorn;

ella és el sol del seu propi jorn

i de sa nit l’estrella.

I té la gràcia al cos tan abundanta,

que en ella naix i mor tot el que fa:

ella és el cant, si canta,

ella és la dansa, si li plau dansar.

I, com que del dansar n’és tan amiga,

el meu seny la veu sempre que graciosament

ondula el seu bell cos sense fadiga

com creat en l’encís del moviment” (p. 121).

 

Com copsem, 1) ella aporta claror a l’home (representat pel jorn) i és l’esperança nocturna, 2) ningú l’obliga a ballar, ans és ella qui ho fa, 3) encisa l’home, qui, atret per la gràcia per a dansar, és qui segueix les passes i els ritmes feminals i, igualment, disposat a fruir ell tranquil com si la jove parís en eixe moment:

“Els meus ulls van seguint-la mentre dansa

obedients al pas del seu cos bell;

i si reposa, tot me meravell

com si es trenqués la llei de sa criança” (p. 121).

 

Fins al punt que el personatge masculí,ve a dir-nos que la dona, com la mareta que allarga la mà al fill i facilita que es lleve de terra, és qui el salva:

“Mes llavors, en la llum del seu mirar

i de ses galtes fortament rosades,

i en l’onada del pit en alenar

i el repòs de ses formes tan amades,

retrob el ritme que creguí perdut” (p. 121).

 

 

Aquesta mena d’eixida del pou (que no de la mare) és exposada per Josep Carner en el poema “El sonet dels braços”, dins de l’antologia “Poesia eròtica catalana del segle XX”, de Josep Ma. Sala-Valldaura, amb detalls de la nit i en nexe amb un personatge femení com a actiu i, àdhuc, amb una funció terapèutica:

“Oh braços generosos de l’amada

que com els astres fulgureu de nit

i del ram de l’amor sou la lligada

i per tot dany isolament i l’oblit!” (p. 124).

 

És a dir, la connexió amb l’estimada li facilita tirar terra a lo que, en un altre moment, li pogué fer mal.

Afegirem que l’esper també és present en una nit en què l’amada aporta eixa miqueta de llum que dóna confiança a l’home i en la vida, per mitjà de dos braços (rames) que, com en moltes dones, se li atansen com la mare ho fa a un nen:

“Vosaltres prometeu com una aubada

la llum secreta de son cos florit

i sou la doble branca perfumada

on dormen les colomes de son pit” (p. 124),

 

això és, les mamelles.

En acabant, entrem en una composició del mateix autor, “Perquè és alta i esvelta…” (p. 125), del 1921, amb una jove elegant, agraciada i dotada de vida (estremeix, es mou), tres trets que podríem lligar amb el matriarcalisme i, més encara, en llegir les línies de maternitat i d’alletament (recorrent als pits i a la xuclada de llet):

“Perquè és alta i esvelta

tota es sap estremir.

Si els cabells li penjaven

com el fruit del raïm

pels clotets de la sina

s’hi perdien gotims!”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als més oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.