Una altra narració, eròtica, que reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, és “El suro de la Griva”. “La Griva li deien a una noia que era filla de can Griva de Gaserans i estava de minyona a la casa dels amos de can Burgada. (…) Un dia van anar a ballar a Hortsavinyà el meu pare i tota la joventut; i allà, a aquell suro, té una arrel que fa forma de banc i que encara hi és. La Griva es va asseure a l’arrel i el meu pare s’hi va asseure a la falda -coses de jovent- i ella es va treure una agulla i li va punxar el cul. Ell va saltar i va dir:

-Mira: d’ara endavant, d’aquest suro, en diré el suro de la Griva.

(…) Això devia passar cap als volts del 1910” (pp. 185-186).

Així, el passatge es desenvolupa en un banc i ella fa que salte de la falda.

En el relat següent, hi ha moltes semblances amb altres del mateix ram (el qual és prou popular): “El pont del Diable (Pineda)” (p. 186). Diu així:

“Una nit que la riera baixava molt plena, una pagesa havia de travessar-la i no sabia com. Se li presentà el diable i li prometé fer un pont i acabar-lo abans no es fes de dia, si li donava l’ànima. La pagesa s’hi avingué, però, més llesta que el diable, quan només mancaven posar unes quantes pedres, tirà una galleda d’aigua a un pobre gall que, en sentir la fredor, es posà a cantar. Els diables només treballen de nit i, en sentir el gall, cregué que es feia de dia i se n’anà esperitat sense acabar el pont. Com que no va complir el seu compromís, la pagesa tampoc li va haver de lliurar la seva ànima i pogué passar a l’altra banda tranquil·lament” (p. 186).

És a dir: l’acció esdevé en plena foscúria, de nit, al costat de l’aigua (ací, representada per la riera) i la dona és deixondida.

Una altra llegenda i pareguda és “El pont de les Bruixes (Pineda)”, en què els amos d’una masia envien una joveneta a cercar aigua en la riera. Quan tornava la minyona, diu “Donaria l’ànima al diable per tal que arribés l’aigua a can Roig!

De seguida, se li va presentar un desconegut molt ben plantat, que li va dir que acceptava el tracte” (p. 186 i 188), home que era el dimoni.

Ell i els seus es posen a fer el pont i, com que la mestressa capta que, a la noia, n’hi passava alguna, de grossa, li demana.

Aleshores, la dona, en veure’l venir,.la féu amagar i ell li respon: “Digueu-me quines feines són, que jo us les faig i, en acabat, m’enduc la minyona.

-La primera, s’ha de segar tot aquest camp de blat.

(…) -S’ha de traure tota l’aigua del pou, que resti ben escurat perquè l’hem de netejar.

-Aviat serà fet, mestressa.

(…) -Vinga: digueu-me la darrera feina, mestressa, i aviseu la minyona, que ja ens n’anem.

La mestressa va cridar un nen petit i el va portar davant del dimoni dient-li:

-La tercera feina és ensenyar la doctrina cristiana a aquest infant.

En sentir-lo, el dimoni no va tenir temps ni de badar boca (…), va fugir esparverat amb tota la seva patuleia” (p. 189).

Per tant, es fa lo que vol la dona (ací, la senyora ama) i, com que el dimoni no fa la tercera tasca que li ordena la madona, se salva la fadrina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.