Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre l’aigua? Gràcies.

Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “Els pobles valencians parlen els uns dels altres. III” (capítol sobre l’Horta de València), posa que, en la tradició agrícola valenciana, l’aigua és inseparable de la terra.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

****

Quant a missatges, el 24 d’octubre del 2025 comentaren “A la meva àvia, l’aigua li feia molt de respecte. Sempre deia…’El foc té senyor; però l’aigua, no’ (el foc es pot aturar, però l’aigua no)” (Àngel Blanch Picanyol), “Bon dia, Lluís!

Diem ‘L’aigua és vida’.

A Torelló, als anys quaranta, hi va haver una gran inundació del riu Ges (afluent de Ter): es va fer un enorme tap a prop de la  vila i ho va inundar tot.

La iaia Carme, que tenien una petita taverna a prop del riu (Carrer Sant Antoni), acabaren sense botiga, ni casa. Van fer cases barates a la zona sud, cap a Manlleu, i van obrir una petita botiga de queviures amb bótes de vi, també. Hi va haver molts morts. El meu pare (en Pepet), que era a casa seva amb el meu avi Quico, van poder escapar per les teulades fins a un lloc segur i explicava que, en saltar al carrer de la darrera teulada, es va ensorrar com totes les altres. 

També diuen ‘El foc té senyor; que l’aigua, no’.

Fa molt de respecte l’aigua” (Nuri Coromina Ferrer), “Normalment, que l’aigua és molt necessària per a la vida (del camp, del bestiar, per a les persones…)” (Rosó Garcia Clotet), “Oh! I tant! Sense l’aigua, sol, no existiria res” (Àngels Sanas Corcoy), “A cases de Barcelona que tenien dipòsit, deien ‘A veure si, tant dutxar-te, ens deixaràs sense aigua’. Ja veus, Lluís: a cada lloc, ‘lo seu’. O ‘Cada terra fa sa guerra'” (Anna Babra), “L’aigua espatlla els camins. ‘El foc té aturador; però l’aigua, no'” (Montserrat Junqué Plaja), “Per a la meva àvia, era important tenir aigua a casa. Per sort, ella en tenia, però no passava el mateix a totes les cases. Qui no en tenia, havia d’anar a cercar-la a la font” (M Pilar Fillat Bafalluy), “L’aigua era la riquesa de tots i havíem de valorar la quantitat que havíem de menester perquè, així, tot el món podria beneficiar” (Lydia Quera), “L’àvia ens deia que era un bé molt preuat que s’havia de conservar com si fos un tresor perquè no tothom tenia a l’abast l’aigua. Nosaltres, a casa, gràcies a Déu, teníem aigua i tot lo menester: afortunats en uns temps complicats en tot i en això. Davant de casa, hi havia una font a què l’àvia anava amb una ampolla: segons ella, venia de la muntanya. La Bisbal d’Empordà és construïda, quasi tota, sobre un llac” (Antonia Verdejo), “Quan escurava plats, em deien ‘Tanca l’aixeta: no la malgastis. Però, ¿què no veus com se’n va pel forat de l’aigüera? És una pena'” (Montserrat Cortadella).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 24 d’octubre del 2025 plasmaren “Sense l’aigua, s’acabarà la vida” (Ramona Ibarra).

Finalment, ma mare, el 24 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué “La tia Salvoreta (una cosina de ma mare), que era una dona rica (tenia un negoci que guanyava diners) i molt ajudosa i noble, vivia en el Carrer Sagunt de València. Era la subministradora [de molts veïns]. Jo acompanyava ma mare a ca la tia Salvoreta. [ Després de la riuada de 1957, ] en el Convent de les Oblates [ d’Alaquàs], li netejaren el dot de la filla.

Jo també he conegut tindre l’aigua racionada unes hores, potser perquè no n’hi havia prou servici“. 

Sobre el refrany que havien escrit algunes persones i el seu significat, ma mare ens afegí “Jo també ho he dit”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.