Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, vivien com si fossen un tronc comú? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web, amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En el meu mur, el 12 d’abril posaren “Els meus records dels anys cinquanta [ del segle XX] són: com que havien passat la por i les misèries de la guerra [ 1936-1939], les dones de casa practicaven la familiaritat amb les àvies, amb les germanes, amb les cunyades, amb les tietes… Cada setmana (o cada quinze dies), unes i altres ens visitaven i s’estaven a dinar o a berenar…
Hi havia un sentiment de pertinença familiar, i els menuts sentíem històries i relats llegendaris de les besàvies de Tarragona i de les ties de Buenos Aires…
Els jovenets apercebíem un fort seny de pertànyer a la família” (Joan Marrugat).
Quant a missatges, el 12 d’abril del 2025 ens escrigueren “Sí” (Francisca Farre), “Si. La meva àvia va bastir un edifici amb un departament per a cada filla. Totes juntes, porta a porta. I això, cara a fora, per a la gent de la vila, estava meravellós —per a mi, també, una familia extensa i grossa, plena de cosins i vida—.
Però, per dins, les germanes s’arrapaven. Ja saps com funciona la vida real: com a Zorba el Grec. Realment, un desastre, si ho mirem d’eixa perspectiva” (Xavi Portalés), “No crec: la mare era molt d’ella, no sé com explicar-ho. Personalista? Independent? No: ella era ella, estava per damunt de tot… Era molt seua. No es parlar mal de ma mare. Crec que la retracte.
Lluís, perdona: quan parle amb tu, és com si parlara amb mi. No sé si et sap greu: pense que aquestes converses ens acosten… Deu ser cosa de major” (Josep Ferrer Ferrer), “Tinc una anècdota respecte a la meua època de estudiant. Van venir a l’Escola d’Enginyeria Tècnica d’Alcoi als anys 1969, 1970 i 1971 un grup de bascs que pertanyien a la Congregació de La Salle. Entre ells, barrejats, hi havia algun membre d’ETA, amagat. Doncs ells, malgrat la cobertura que els donaven els frares, no se n’amagaven, de res, i, a la mínima, se manifestaven.
Arran de açò, vaig fer el comentari a un conegut, qui va dir que l’ETA va nàixer a un convent de frares comunistes del País Basc de França i jo li vaig dir ‘Totes les congregacions de frares i de monges practiquen el verdader comunisme: al si de sa congregació, obligats pel vot de pobresa que fan” (Antonio Bernabéu Pérez), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “Mira: vivien amb tota alegria, novetat. I les converses, fluïdes, perquè sempre tenien a qui ajudar i això els donava bona vida” (Lydia Quera), “La mama compartia més les idees. La iaia, no tant: anava més a la seva (era més generala)” (Montserrat Cortadella), “No n’és el meu cas” (Neus Homar Santaner).
En el grup “Records del nostre passat”, el 12 d’abril del 2025 plasmaren “Tinc unes peces que les cuido com a relíquies (que ho són)” (Carme Redo Pons).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
