Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿demanaven opinió als fills i als néts? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes i bon cap de setmana,
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En el meu mur, el 4 d’abril del 2025 i posteriorment posaren “No, que jo sàpiga” (Maria Galmes Mascaró), “No. Pel que M”explicaven! A casa, feien i desfeien elles… i prou!!!” (Encarnació Sánchez), “Si. No sempre, però, quan tenien dubtes, suposo que sí. A casa, era com una cosa natural…” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “A casa, sí. En el vestir, la mama i, sobretot, a m i a la iaia (qui era de la seva mare). I, en les despeses, en les vacances,… En tot, érem una gran família i molt oberta. Orgull de ser-hi. Ho compartíem tot” (Montserrat Cortadella), “No ho sé. L’àvia, no ho crec. La mare, NO” (Anna Babra), “Elles decidien. El pare i els avis no deien res. Elles feien el possible per a guanyar-se la vida. L’època era molt més difícil que no pas ara” (Ramona Ibarra), “Mentre vivia el marit, ni fills, ni néts havien de dir res. Quan la mare restava sola, era el fill gran qui prenia les regnes de la mare. Encara ara, quan les mares / àvies resten soles, els fills comencen a actuar com pares” (Maria Rosa Cabirol), “La meva mare no demanava opinió a ningú. Ella era com un capità general ‘con mando en plaza’. El meu pare la deixava fer. Quan es va restar sola, ens les va fer passar negres. Jo, per sort, no tinc el caràcter de ella: m’asemblo en tot al meu pare” (Montserrat Carulla Paüls), “No!” (Maria Àngels Pijoan), “Jo diria que no. Els rols estaven molt ben definits i no sempre, amb els fills grans, això canviava. Depèn del grau de masclisme existent dins el nucli familiar que, en una societat catòlica, era fonamental” (Maria Dolors Franquet Calvet).
En el grup “Paraules, refranys cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 4 d’abril del 2025 plasmaren “Bon dia, Lluís,
No: les padrines només feien lo que deien els padrins” (Contxi Enjuanes Carrera).
En el grup “Records del nostre passat“, el 4 d’abril del 2025 escrigueren “NO!!!” (Xavier Cristòfol Mas).
Quant a missatges, el 4 d’abril del 2025 i posteriorment ens respongueren “Unes vegades, sí, sobretot, quan eren coses legals o socials (quan el problema era gros o bàsic i repercutia en la família). Però, la major part de les decisions, les prenien els adults i la dona era la que tallava l’abadejo a casa i es comptava amb ella. Les decisions de les dones solien ser ‘sagrades'” (Joan Colera), “La resposta a la que d’avui és ‘No, que jo recordi'” (Rosó Garcia Clotet), “No ho crec, però sé que la meva avia tenia un gran respecte per la seva mare i que tot i sent vídua i mare, tenia molt control sobre ella” (Maica Pérez Amador), “Sovint, a les filles, sí… Als néts, no” (Joan Marrugat), “Als fills, sí, crec que sí, per l’àvia paterna, que es cuidava de l’empresa familiar de transports. Puc afegir que el telèfon de l’empresa era a casa seva, quan encara quasi ningú no en tenia, i era ella que responia. Ho tenia a la seva cuina” (Lucila Grau), “L’àvia paterna Carme, ho dubto. Era molt ella, pel que m’han explicat. Pel que fa a l’àvia Maria, materna, en restar vídua molt jove, el seu fill gran Eudald va ser el suport de la casa de pagès: era qui ho gestionava, tot i també feia les feines de pagès” (Nuri Coromina Ferrer), “De fet, tot el que era una novetat a quelcom, per fer o no. Opinar, junts, sempre” (Lydia Quera), “La meua iaia,…NO.
Ma mare, SÍ. Per a certes coses, sempre demanava: si m’ agradava la roba que anava comprar- me, les sabates; si m’agradava el menjar, anar a l’escola, etc.” (Carmen Mahiques Mahiques), a qui, tot seguit, responguérem que “És una altra manera de tenir present els altres”
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
