Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿respectaven el ritme del nen? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís Barberà i Guillem 

****

Quant a missatges, el 21 de març del 2025 i després ens posaren “Sí: sempre. L’àvia sempre deia que cada nen és un món i que, per tant, han d’anar fent segons el seu ritme; mai més de lo que poden, encara que, per edat, toca. Si els obligues, no es bo.

Han de treure les seves capacitats i, sobretot, mai fer comparacions (ni entre germans, ni entre nens de la mateixa edat). Per posar un exemple, uns poden ser molt bons en lletres i, altres, en matemàtiques” (Antonia Verdejo), “Bon dia,

Record que dels nadons (‘fillets del cel’, en deim aquí) que dormien de dia i, de nit, ploraven, se’n deia que tenien ‘es dia girat’. Açò s’havia de corregir i els impedien dormir de dia fins que agafaven el ritme dels adults” (Xec Riudavets Cavaller), “Ma mare em va alletar fins a dos anys. 

Em contà que un dia vaig anar a demanar el pit i, enjogassat com estava, li vaig mossegar la mamella. Aquell dia va ser la  darrera lleteta que em va donar” (Vicent DE LA Torre), “Era un temps. Un dels títols era l’escaleta per pujar estatus. Clar: tots no tenien les mateixes ganes o madurem a distinta velocitat. I és clar: escola, mestres particulars… I, quan, a un xicon, se li diu massa vegades ‘Ruc’, s’ho creu. I les comparacions deprimeixen…: ‘El teu germà és llest. Tu, més ruc que tacó’. Lluís: parle per mi i, a vuitanta-un anys, encara tinc eixa càrrega a l’esquena. I jo vaig ser mestre de taller. I vaig fer algun curset a la facultat (de gravat). Mira aquest gravadet: no seré tan ase” (Josep Ferrer Ferrer) i ens n’envià u d’una flor; “No t’ho sabria dir” (Daniel Gros), “Totalment. De fet, el nen i la nena era la moto a controlar. Jugar, passejar o, a la voreta del foc, explicar jocs o rondalles dia a dia” (Lydia Quera), “Jo vaig ser la primera i recordo que, en els estudis, anava al meu aire, però, si em relaxava, ja tenia qui m’adreçava.

Quan varen néixer les meves germanes…

La mitjana anava tant al seu aire que, a mi, em feia enveja.

La petita ja va ser una història patètica: no la deixaven viure. Era un control constant en toot i per a tot” (Montserrat Cortadella), “A casa, més aviat es feia lo que la mare manava” (Montserrat Carulla Paüls), “Tot lo que podia” (Àngels Sanas Corcoy), “Ho tinc difícil per respondre. Jo sóc la més petita de tota la família. Érem trenta-dos cosins germans” (Pilar Ortiz De Paz), “Jo, a casa, es feia el que sabíem que volen la mamà i el papà. Ens agradava veure’ls contens. Sense saber-ho o parlar-ne, però donava le sensació que ens deixaven fer bastant la nostra, amb uns límits,però eren molt oberts per a l’època. I es parlava de tot davant nostre i nosaltres, sense cap comentari, ja sabíem lo que romania a a casa i lo que podia sortir-ne. Aquests són els meus records en aquest tema” (Esther Farres Casas), “No ho sé” (Joan Prió Piñol), “Bon capvespre,

Crec que sí. Tenien horaris i, fins i tot, com s’alletava. Fins ben grans, els portaven a coll o en braços. Molt. Estaven sempre atentes al bressol i procuraven fer tota l’altra feina (que era molta) vigilant que no els passés res.

Jo recordo que em van ensenyar a caminar a l’era de casa: em posaven a seure a sobre una manta al terra i em deixaven un rodet de fil ja gastat (eren de fusta i, per perseguir el rodet, vaig començar a caminar). També em feien portar un barret de palla (que en deien ‘barret de cop’ en aquestes contrades) per evitar precisament cops de cap.

I, si els nens o infants dormien, se’ls deixava dormir, no els despertaven per alletar o per menjar.

Avui toca canviar l’hora del rellotge per posar-ho a horari d’estiu. Una anècdota sobre això: a casa, sempre es deixava un rellotge que no se li movia l’hora ni avant, ni enrere, perquè deien que el bestiar no entenia de canvis d’horaris i que el seu organisme tenia les hores de menjar.i que, si no se’ls hi donava, o bramaven o xisclaven i estaven neguitosos. Per tant, ells continuaven el seu horari” (Joana Cabiscol Calvès).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.