Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿permetien que els xiquets (al·lots) s’inventassen els seus propis jocs? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

****

Quant a missatges,  el 14 de març del 2025 ens plasmaren “Pense que sí. Jugaven al carrer, sense control” (Rocío Cuki), “”No en tenc record. No ho puc afirmar ni desmentir” (Xec Riudavets Cavaller), “A casa, sí que ens incentivaven perquè ens inventéssim els jocs  com també les rondalles o relats” (Rosó Garcia Clotet), “Sííí. Per força: no teníem gaires firetes” (Àngels Sanas Corcoy), “Ma mare no em deia res d’això; teníem tan poques coses amb què jugar, que, amb qualsevol cosa, ens entreteníem: un pot, un tros de roba que ja no aprofitava per a res (ni tant sols per llevar el terra), amb soles de sabates i, sobretot, amb pedres. Les pedres eren essencials per a jugar” (Josep Fontestad Molina), “Sí: de petits, ens inventàvem jocs a l’escola” (Joan Prió Piñol), “Sí: sempre inventar. Primer, amb una rotllana. amb els avis i amb tota la família, dèiem el que volíem fer i, seguidament, fèiem jocs divertits que anomenàvem ‘Un, dos, tres’. M’ho passava molt bé. Eren molt divertits” (Lydia Quera), “No s’interessaven als nostres jocs, vigilaven segurament, però les meves àvies mai no intervenien ni proposaven ni aconsellaven res” (Lucila Grau), “I tant !!! A més, recordo que jugàvem a ‘todos’. Eren els ossos del genoll dels anyells. Els netejàvem i pintàvem de colors. Ens hi passàvem hores jugant” (Pilar Ortiz De Paz), “Clar! Érem xiquets de carrer (en el bon sentit). El carrer era el territori. Un dels jocs més bonics eren les boles (vies, colauet…) o fer coses amb el fang. El futbol, als solars. Ni teníem parc…. Tinc vuitanta anys. És el que hi havia” (Josep Ferrer Ferrer), “I tant que sí! Ella mateixa (la meva mare), amb una amiga, es fabricaven nines de drap. Després, el meu germà es feia els patinets, aquells que anaven per terra com una T amb coixinets. Jo mateixa feia gelats amb fang i capses de llumins. Era molt divertit. També jugar a vendre” (M Teresa Hortoneda), “La meva mare, sí” (Montserrat Carulla Paüls), “I tant! Jo vaig ser experta (i ho sóc) en inventar rondalles. La meva neta n’és testimoni.

I, quan era joveneta, a l’hora del pati, esmorzàvem i començava una història que havia de durar una setmana.. Em deien ‘Aquesta setmana, de por’ o ‘de riure’ o… 

A mi, m’encisava” (Montserrat Cortadella), “Sempre em vaig inventar jocs, a la terrassa, a casa. I també vaig jugar molt pel carrer a l’estiu quan anava a la muntanya” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Nosaltres esperàvem sortir de l’escola, per anar a jugar al carrer. Ens agradava molt jugar a corda, el palet, als ossets, als cromets… Això era l’any 1940” (Júlia Aixut Torres).

Per correu electrònic, el 14 de març del 2025 posaren “Sí. Sempre ens deixaven inventar-nos de tot… Fossin jocs o fossin altres idees per la casa… Si la idea donava resultat, ella ho agraïa” (Rosa Rovira), a qui comentàrem “Molt important que els xiquets puguen desenvolupar la creativitat i que, si no és contra el bé comú (que no, necessàriament, contra el pensament majoritari), siga ben acollit”; “És ben cert això.  Jo sóc naixcut al 1950, i el meu germà i jo s’inventàvem mil i una manera de jugar amb cadires, amb pots de conserva buits, amb branques i amb altres deixalles. Ni imagineu lo bé que ho passàrem!” (Antonio Bernabéu Pérez).

Finalment, ma mare, el 14 de març del 2025, per telèfon, em comentà “Nosaltres [= els meus germans i jo], en el corral de la casa de València, agafàvem dos pots, els féiem un forat a cada u, posàvem un fil entre els dos i féiem un walkie-talkie.

El pare (1942), amb una caixa de cartó, feia un carro, un camió…

Un pot amb aigua i sabó… i fer bombolletes de sabó. Les tabes. També el ‘guà’, jugar a les boletes. Les xiquetes, en el carrer, fer ratlles i jugar al sambori.

A banda, les mares, amb uns retallets, feien nines. I a xapes (les de botelles, les de cervessa) o a botons (per fer-ne botar el de davant)”. Sobre el joc de botons, també el comentava mon pare eixe dia.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Nota: Ma mare també recordava un joguet que fiu amb llandetes de foie-gras a una xiqueta, qui havia nascut en el 2000, i em digué que, fins a feia uns quants anys, encara estaven en casa.

Cal dir que, així com mon pare “espentava” el camió, el carro…, i l’ha agradat conduir; jo, que jugava amb els nebots amb eixe trenet que enllaçava llandetes, n’era el cap, o siga, la locomotora i m’agrada fer de cap de grup i ho relacione amb l’arquetip del rei.