Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos abraçaven?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

****

Quant a missatges, el 28 de febrer del 2025 plasmaren “Sí. A casa, sí: els avis i la tieta (que estava delicada i ens va deixar joveneta). Però sempre ens agafaven a coll. Eren molt afectuosos” (Antonia Verdejo), “La meva mare tenia molta feina, però jo no recordo gens” (Àngels Sanas Corcoy) “Sí! A la meua àvia materna, li agradava molt tenir-me als braços. En tinc un record molt agradable” (Enrique Julio Fort Jover), “Supose. Aleshores, viviem en un poble” (Rocío Cuki), “Síííííí” (Joan Prió Piñol), “Suposo que sí” (M Pilar Bafalluy), “Ho desconec. No en tinc record” (Xec Riudavets Cavaller), “Bé. Nosaltres som dels anys. Molts més a prop, avui. Però, de fet, fins i tot, fèiem rondalles i uns, als braços dels altres. Era molt i molt engrescador.

Mira: ser de pagès i tenir uns avis amb una taverna. I venen la collita dels camps. Els cants, les rialles i abraçades era el millor de tots els dies. Jo recordo els meus peuets a sobre dels peus del avi i voltant, voltant amb rialles. I ells cantaven a les caramelles, i les meves amigues i jo, amb un çistelló, demanant, diners i fent molta gresca” (Lydia Quera), “Sí. Els tenien” (Montserrat Carulla Paüls), “No recordo si, a mi i al meu germà, ens tenien en braços, però, si van tenir als meus fills, mentre van poder” (Rosó Garcia Clotet), “Tant la iaia com la mama no ens deixaven plorar. Per plorar, ens agafaren en braços i ens acaronaven. Si era una rabieta, ens feien, primer, entrar en raó; i, després, a coll, per assossegar” (Montserrat Cortadella), “No ens abraçaven mai. Jo crec que no ho feien per por de perdre autoritat. És el que penso. Potser no estic en el cert però, per què no ho feien???? És un dubte que mai entendré” (Pilar Ortiz De Paz), a qui comentàrem “És una manera de connectar amb el fill. I, quan és petit, ajuda a sentir-se emparat”. Tot seguit, ens afegí “Llavors, és que volien guarda distància…”; “Tant la meva àvia com la meva mare tenien els nens als braços, però de tant en tant. Ho feien una estoneta i, després, els deixaven una estona al bressol, si eren nadons. I els cantàven cançons. O sobre una catifa, si eren més grandets i gatejaven. Però sempre vigilants” (Lui Sarrià), “Molt cert” (Montse Camuñas Homet), “Sí que els tenien, tot i que, quan anaven a treballar, sempre hi havia alguna veïna que els pogués cuidar” (Daniel Gros).

En correus electrònics, el 28 de febrer del 2025 i posteriorment ens posaren “Sempre, llevat els moments de feina, si era per fora vila. I, sobretot, si l’infant era molt petit: el posaven dins una senalla i la penjaven a una branca d’un arbre. Per dins la casa, el deixaven estar al terra, ajagut damunt d’una manta. I la mare feia feina, la que podia fer” (Miquel Vila Barceló), “Molt, perquè no hi havia cotxets, ni cadires adaptades per a criatures. Allà on anaven, els portaven en braços, fins i tot per dins de casa o treballant” (Lourdes Boïgues), “Crec que els nens estaven en braços per seguretat o carregats a l’esquena. Els més majors tenien a càrrec els més xicotets. No hi havia comoditat de carretó” (Isabel Inés Aranda).

Finalment, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 28 de febrer del 2025, Ramona Ibarra plasmà “Sí, sí que n’era necessari, sí, Lluís. Recordo una nevada que va fer a Barcelona, de petita, i no teníem bones finestres, ni calefacció, i em recordo als braços de la meva estimada mare, com em tenia en braços tapada amb una manta i al costat del foc de la cuina amb olles bullint, la mare patia per a mi. Sabia que portava la genètica seva, que patia molt amb el fred, i m’hi va tenir hores en els seus braços. Ara jo voldria poder abracar-la i dir-li que sempre l’he estimada. I sempre l’estimaré.

Lluís: les mares, abans, portaven molt els fills a braços”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.