Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos abraçaven?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís

****

Quant a missatges, el 21 de febrer del 2025 i posteriorment ens comentaren “Sí. Sempre. Tant l’àvia com l’avi eren molt d’abraçar-nos. Qualsevol hora del dia era bona per demostrar l’afecte que ens tenien. Els pares també; més el pare que la mare, però no és del any que demanes. L’àvia va néixer al 1903 i l’avi al 1898.

També eren estrictes. Quan tocava, no ens van posar mai la mà a sobre: eren de diàleg i… cap a la cambra ,a reflexionar. En tinc uns records molt bons. Així vaig pujar els meus fills i espero que facin lo mateix amb els seus” (Antonia Verdejo), “Bon dia, Lluís.

Més que abraçada, recordo el bes de ‘Bona nit’ i en deixar-me a l’escola. 

Dos dies abans de morir la mama, em va estendre els braços perquè l’abracés; no sé perquè ‘em va romandre’. En tinc una sensació rara dins meu” (Montserrat Cortadella), a qui escriguérem “Bon dia, Montserrat, i gràcies pel teu comentari, fàcil d’entendre,

La raresa podria tenir relació amb el fet que ella es moria i que tu no hi veiesses un senyal de donar-te vida (ella, a tu), sinó que ella desitjàs que la recordasses com una persona (i com una mare) que no t’abandonà mai, ni tan sols en els darrers moments de la seua vida. Ho veig així”. Llavors, ens adduí “No vaig intuir que es moria, la veia com sempre; tant que intueixo i aquell moment no?. Hi ha coses que les tinc dins i em colpegen, em fan sentir malament. No sé per què i em dóna tristor, molta tristor” i li afegírem “Perquè és recomanable, abans que muira una persona molt estimada o molt acostada, estar-hi en pau, no tenir-hi cap ressentiment. Ara  lo que podries fer és, ‘parlar’ amb ella, escriure-li i, si ho prefereixes, fer-li una pintura en record de tot lo que ella féu de bo per tu.

Algunes publicacions sobre la mort, escriuen coses semblants”, “Sí. Sempre. Besos i abraçades. Fins i tot, lectures junts. I jugar… tota la família, a les cadires. Una gran festa. Sempre portat al cor. Sempre, a l’arribada de l’escola o de la sortida, pel passeig. De fet, les abraçades, omplen la vida de plaer” (Lydia Quera), “Et puc parlar de la meva mare. No vaig conèixer cap àvia. Doncs, quasi mai. Era molt poc afectuosa. Reconec que em van faltar les seves abraçades; però era així” (Pilar Ortiz De Paz), “La meva mare no era gaire afectuosa” (Àngels Salvador), “Mai” (Xec Riudavets Cavaller), “Síííl. És clar. El pare, no tant” (Àngels Sanas Corcoy), “Hi havia de tot; però, les seves germanes, sí” (Miquel Vila Barceló), “Sí, Lluis… Molt…” (Rosa Adroher Bonet), “És clar que sí” (Rosa Bernat), “La meva mare, poc: era molt seca. Jo suposo que per la infantessa que va viure” (Montserrat Carulla Paüls), “Algunes vegades, sí que ens abraçaven les àvies, però no era habitual. Tot i així, no deixaves de sentir-les molt pròximes.

(Si calia una esbroncada, també te la emportaves)” (Rosó Garcia Clotet), a qui posàrem “Amables i realistes”, “Doncs, sí, sobretot, les àvies” (M Pilar Fillat Bafalluy), “A la meua àvia materna, li agradava molt abraçar-me. La meua àvia paterna era menys d’abraçades i més seriosa” (Enrique Julio Fort Jover), “Que jo recordi, les meves padrines, nascudes a les darreries del segle XIX, mai no em varen abraçar” (Pere Coll Aguiló), “No. L’àvia, no. Nascuda al 1901. Molt afectuosa i una bona dona de por…, però no abraçava,ni als fills” (Josep Llop Vallverdú), “Sincerament? Ens pegaven, sobretot, el meu pare: en ser la més gran de tots els germans, no tenia llibertat, ni calçat. Les sabates, trencades i tot” (Elisa Serramià Ramon), “Segurament que sí: de ben menuts… De més grandets, el beset sempre hi era…” (Daniel Gros), “Sí” (Joan Montopou).

A més, escriguérem a unes quantes persones que “Ma àvia materna (no en tinguí més), nascuda en 1910, no abraçava, però oferia una rosquilleta als néts i feia somriures (sempre francs)” i que, “Més d’una vegada, la part receptiva, l’espenta i l’atreviment han anat més units a dones de les generacions anteriors al franquisme (1939-1975). I, en la Catalunya Nord, a les nascudes abans de la Segona Guerra Mundial (1939-1945)”.

Finalment, en el meu mur, el 21 de febrer del 2025 posaren “No, Lluís, no, però ens estimàvem amb tot el cor. Potser els problemes que elles patien, i la feina darrere la feina, per a guanyar uns centimets, no els permetia el temps de fer-nos abraçades. Jo tampoc ho vaig fer amb ma filla, però sols el greu problema que, tant jo com ma mare vam patir per l’asma que patia (i encara en pateix), junt amb els problemes econòmics i per a sortir-nos-en bé i endavant, m’hi va ficar en aquest fet.

A més, mos pares van perdre el meu germanet, que no el vaig conèixer, el meu petit príncep, i van tenir problemes amb la seva salut, així que vaig néixer: ell va patir meningitis, i jo, al mes, una pneumònia. Igualment, els vaig néixer cega d’un ull” (Ramona Ibarra).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Nota: Ací teniu un enllaç perquè pugueu accedir a un article que m’han publicat en el jornal “El Periódico de Aquí” (no. 120, febrer/març 2025, en l’edició de l’Horta Sud): “La cultura valenciana és matriarcalista” (p. 3).