Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿s’oferien a alletar quan veien que plorava un nen?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

****

Quant a missatges, el 15 de febrer del 2025 i posteriorment ens comentaren “No. Hi havia dones que es dedicaven a això. Eren les dides” (Rosó Garcia Clotet), a qui, el mateix dia, li escriguérem “Les dides (o mares de llet) apareixen en algunes rondalles”, “No ho sé pas si ens va alletar. Ja ho demanaré, però jo diria que no. Abans, hi havia moltes dides. Si no podia la mare, ho feien elles” (Àngels Sañas Coroy), “Mai no ho vaig sentir dir” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia, Lluís,

El meu germà i jo vam tenir dues dides. No sé si van ser una cadascú o que s’anaven alternant. Eren la mare d’un company i una companya, del poble.

Mira, ara ja tots són morts, també el meu germà” (Ricard Jové Hortoneda), “Jo conec les dides. Però no és el mateix que dius” (Joan Prió Piñol), a qui afegírem “No és lo mateix. Dides (o mares de llet) apareixen en algunes rondalles”; “La meva mare, segur que no, però potser hi havia que sí que ho feia” (Pilar Ortiz De Paz), “Que jo sàpiga, no” (Montserrat Carulla Paüls), “Sí: hi havia les mares de llet. L’àvia, a part dels seus, havia alletat nens de mares que no podien (per falta de llet) o de nens que ploraven per gana. Bé fos familiar o d’alguna treballadora que no en tenia gaire, o bé més d’un petit, i no donava a l’abast. Sense diferències” (Antonia Verdejo), “Mai no ho he presenciat ni sentit a dir. Ara, la meva àvia va alletar el fill d’una germana seva, quan ella mateixa alletava el meu pare. La germana no tenia llet, diuen, doncs el meu pare i el seu cosí germà eren germans de llet i molt lligats” (Lucila Grau), “Jo no sé si això ho feien. El que sé és que la meva àvia va ser una dida (el nom que es donava a la zona del Berguedà a les dones que alletaven un nadó d’una altra mare, ja fos que la mare hagués traspassat, o bé que no tenia llet).

També sé que les senyores d’alta aristocràcia donaven els seus fills a alletar i que pagaven una dida, a qui portaven aliments mentre alletaven el seu fill. A la meva mare,  sempre li havia sentit dir que tenia una germana de llet; i, amb els anys, amb la seva filla, ens hem conegut i mantenim amistat” (Joana Cabiscol Calvès), “No, no ho havia viscut” (Daniel Gros), “No. Ni la meva àvia ni la mare van alletar a cap altre nen a part del seus fills. El que sí que havia sentit és que hi havia les dides, que tenien molta llet perquè tenien un nadó o bé l’havien tingut.

Així doncs, moltes dones allargaven el període d’alletament per treballar com a dida i rebre-hi una compensació a canvi, sia amb diners, sia amb productes.

Quan la dida alletava a dos nadons que no eren germans, als nens, se’ls deia ‘germans de llet'” (Lui Sarrià), “Crec que, en la manera d’alimentar, es dubtava. I el tracte, total educació” (Lydia Quera).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Nota:  Hui, 15 de febrer del 2025, fa cinc anys que fiu una entrevista extensa a ma mare, en relació amb els seus avis, amb els seus pares, etc., per a l’estudi sobre el matriarcalisme.

Li agraesc la seua generositat i, sobretot, la seua disposició favorable a la recerca del primer moment ençà com també la de moltíssimes persones.

Finalment, unes paraules de Pere Riutort i de Manuel Sanchis Guarner: https://x.com/LluisBarbera50m/status/1890774441400901833?t=F1Pgu0UYkk2_Z8cSIJm3Pw&s=19.