Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre dones que se n’anaven a la natura amb el desig de parir?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís
****
Quant a missatges, el 8 de febrer del 2025 i posteriorment ens respongueren “No ho recordo…” (Daniel Gros), “No. Sempre parien al seu llit, a ca seua” (Xec Riudavets Cavaller), “La resposta a aquesta darrera qüestió no l’haig de pensar. És ‘Segur que no'” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Joan Prió Piñol), “No: A casa, va parir la meva mare amb la llevadora. El meu germà, onze anys més jove que jo, va néixer en un hospital a Campdevànol. La meva germana i jo, a casa” (Àngels Sañas Corcoy), “A mi, no em consta de ningú de la família” (Montserrat Cortadella), “No en tenc cap notícia, però sí que, les de poble que havien anat a viure a les ciutats, anaven a parir a les seves viles” (Bartomeu Mestre), “No” (Montserrat Carulla Paüls), “No, mai em van comentar res” (Josepa Salvadó Pere), “No, cap cas; no he sentit mai a parlar de tal cosa” (Lucila Grau), “No, en això no. Ni la meva àvia, ni la mare” (Lui Sarrià).
Afegirem que el 9 de febrer del 2025 parlí amb ma mare, arran d’una visita a ma casa, i ens digué que, malgrat les diferents formes de preparar el naixement i de concebre l’embaràs en distintes cultures, podia haver-hi “punts de connexió” (sic), per exemple, els del comentari de Bartomeu Mestre, com ho descriu Rigoberta Menchú i les cultures de què parla Mariona Iribarren Nadal (p. 181); a banda que, en la vila, estava la mare de la dona, altres dones de la família i molts coneguts que la podien ajudar en les primeres setmanes després d’haver nascut el nadó.
A banda, agregava que, en la generació dels seus pares ien la dels seus avis, la dona solia mantenir uns quaranta dies una dieta prou limitada a brou i que, àdhuc, immediatament després del naixement del nen, els familiars era costum menjar-se una gallina i, en canvi, la mare consumia el brou que se’n feia.
En tercer lloc, ens comentava que ella, durant els embarassos i en acabant, cantava i parlava amb els fills.
Adduirem que, en nexe amb el tema de l’embaràs, sí que hem trobat l’article “La importància de connectar amb els nostres nadons durant l’embaràs” (https://www.criar.cat/embaras/la-importancia-de-connectar-amb-els-nostres-nadons-durant-lembaras_2041292_102.html), de la psicòloga Paola Roig i publicat en la web “Criar” com també l’escrit “Connexión con la naturaleza desde el embarazo al posparto” (https://porteonatural.com/conexion-con-la-naturaleza-desde-el-embarazo-al-posparto), de Gemma Guillamón i que figura en la web “Porteo Natural”.
Finalment, Rigoberta Menchú, en l’entrevista que li féu Elisabeth Burgos i que apareix en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, comenta que la mare embarassada, als set mesos, es posa en contacte amb la natura i parla al futur fill.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
