Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven en l’esperança?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

En el meu mur, el 13 de desembre del 2024, plasmaren “I tant que sí! Sempre donant ànims: ‘Després d’un dia dolent, en ve un, de bo’, ‘No hi ha mal que cent anys duri’. I, així, sempre treient ferro als problemes” (M Teresa Hortoneda).

Quant a missatges, el mateix dia i en acabant ens comentaren “Pobretes… Amb prou feines tenien per sobreviure. A la meva àvia, casada, com era costum, a 16 anys, amb esperança de vida fins els seixanta, no sabia escriure: la meva germana li va ensenyar a signar i prou.

L’avi sí que sabia llegir i escriure,… i poca cosa més. Malviure de pagès pobre” (Sebastià Sardiné), “No puc respondre: no ho sé” (María Carmen Badia Prats), “El que puc dir és que les àvies ens deien que sempre s’havia de tenir esperança; que les coses, per difícils que fossin, sortirien endavant” (Rosó Garcia Clotet), “Ens educaven a treballar per continuar millorant les nostres vides. Havien patit tantes injustícies, incompetències, guerres, restriccions, sofriments diversos contats pels seus avantpassats, havien vist tanta misèria i havien assistit ja a moltes millores elles mateixes, que, al final de les seves vides, tenien esperança d’un futur millor per a nosaltres, els néts” (Lucila Grau), “Doncs sí. La mare deia ‘Sí, vinga. Que, si altres poden; tu, també’.

La iaia (la seva mare es deia Esperança) deia ‘Tingues fe i confia, filleta. L’esperança mai es pot perdre. Recorda: mentre hi ha vida, hi ha esperança'” (Montserrat Cortadella), “Aviam. Això de l’esperança, et diré que el meu pare sempre deia que ‘Si vols alguna cosa, has de treballar per aconseguir-ho’. O sigui, l’esperança havia d’anar acompanyada de l’esforç. Si no, malament rai” (Pilar Ortiz De Paz), “Sí, però no en profunditat” (Lui Sarrià).

En correus electrònics, eixe dia també escrigueren “Mai em cansaré de repetir que, tant les meves àvies com la meva padrina, ens van educar en l’esperança. Ella, que és un cistell sense nansa, em va donar la força per a resistir el que, per a desgràcia, em va tocar de naixença. Aquesta esperança, tot i que és un cistell sense nansa. I la de la caritat, que és un cistell foradat, mai l’he perduda, l’ha donada la força” (Ramona Ibarra).

Finalment, en Twitter, el 13 de desembre del 2024, indicaren “L’esperança ben entesa, demanda esforç i sacrifici, no és seure a sota una alzina amb l’esperança que caiguin peres. Àvia nascuda el 1900” (J.C. Oliva).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.