Paraules d’Àngel Blanch Picanyol, hui, 20 de setembre del 2024, en relació amb la celebració de la missa de bateig i dels padrins del nen:
“— En el cas de casa meva, als nadons, els batejaven només néixer, encara que els padrins no hi fossin.
Suposo que la mortaldat infantil, a pagès, era molt alta i, així, s’asseguraven que si, a les poques hores, morien, com ells deien, no anaven als llimbs.
Posteriorment, ja feien la celebració amb tota la família, padrins inclosos. Ma mare sempre explicava que, quan va néixer, un tretze de gener, hi havia un metre de neu. El meu avi, la va agafar un cop neta i se la va endur a la parròquia a fer-la batejar”.
En nexe amb aquest comentari, Lourdes Boïgues ha escrit que “Els padrins eren més importants que els pares. Sobretot, la padrina, perquè la mare estava recuperant-se del part. En aquella època, el bateig es feia prompte, per si moria la criatura sense cristiandat i anava al llimb”.
Igualment, Lydia Quera ha afegit que “El padrí o la padrina era triat per la mare, i feia padrí o padrina a un familiar que ella considerava, que feia un bé. I la festa era feta a la casa dels avis, sense mancar-hi res. Família completa”.
A més, Montserrat Cortadella Juan ens ha escrit que “Els dos participaven a la cerimònia. La padrina és la que aguantava el ciri, a prop del nadó”.
Quant a Anna Cuquerella Gallego, ha posat aquestes paraules:
“‘El padrí, violí;
la padrina, violina;
arròs amb sardina.
Padrí pollós,
tira un arruixó’.
I el padrí tirava un grapat de caramels”.
Quan li hem demanat “¿És una cançó per a quan se n’eixia de la missa de bateig?”, ens ha respost “Sííí. Quant eixien de l’església i anant cap a casa”.
Adduirem que, el 22 de setembre del 2022, Rosa Isabel Porta Estivill ens posava “Ho recordo que, tant l’àvia mallorquina com la padrina lleidatana, les varen batejar tal i com dieu, però inscriure-les al registre, no ho feien fins que tenien cinc anys. La conseqüència d’això és que mai hem sabut la seva edat exacta, ni elles ho sabien del cert. Bé, això succeí a finals del segle XIX i principis del segle XX”.
Finalment, Montserrat Morera Perramon ens ha plasmat “És clar. La cerimònia té el seu protocol. I, més endavant, la padrina paga la palma o el palmó i el padrí paga la mona, a Manresa.
Demà bategem la meva néta. La meva néta tindrà dues padrines: les germanes grans dels seus pares”.
Sobre aquestes paraules, ma mare, referent a les germanes grans, m’ha dit “Normalment, era així”.
Agraesc la generositat de les persones que han respost al tema del dia.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
