Una altra rondalla relacionada amb la Creació de l’Univers i de la vida i que, en aquest cas, figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Una campana d’or al mig del món”, la qual, a més, empiula amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista).

Dos jóvens volien trobar la campana d’or: “dos buscadors de tresors anaven avançant pels camins polsosos de la terra garriguenca (…)

-Mira, allí hi ha un pagès. Preguntem-li si estem arribant al poble que cerquem o si encara falta molt” (p. 396), Juncosa. El pagès els respon que quasi ja hi són. Tot seguit, els dos nois li demanen “I és cert el que es conta que hi ha una campana d’or soterrada en aquest poble?

-Tan cert com que el sol ens il·lumina.

-I doncs, com és que, si hi ha la campana, mai no l’heu cercada vosaltres?

-Doncs, ben senzill: amb el nostre treball, en tenim prou per viure i mai, a ningú, se li ha desvetllat la cobejança de posseir-la. (…) Seieu, seieu, que ara us ho contaré tot” (p. 396). I, així, després de la presentació dels jóvens, ells apleguen a Juncosa i, a continuació, el vell (que copsa la curiositat dels xicots) els conta el relat de la Creació, el qual està ple de simbolisme matriarcal:

“Quan Déu Totpoderós creà l’Univers, anà fent dia rere dia tot de coses belles, la llum, els estels, el sol, la lluna, però, ai…, quan havia de fer la terra, li entrà un dubte. No sabia si fer-la llarga o curta; ampla o estreta; quadrada o bé rodona. Per fi, després de consultar-ho amb els seus consellers, decidí de fer-la rodona i, és ben clar que, per fer-la rodona, havia de menester un compàs. Així, que clavà el compàs i ho féu, precisament, on ara hi ha el poble de Juncosa. Encara avui podeu veure el forat a la pedra: té uns tres metres de diàmetre, es troba tocant a l’ermita i mai ningú no ha pogut arrencar-la de tan pesant com és. Per aquesta causa, avui som coneguts, a tota la rodalia i fora d’ella, com els del ‘mig del món’” (pp. 396-397).

Com podem veure, la Creació del món va unida a la bellesa de la vida (no tant en el sentit estètic com en el plaer de viure i de poder-la assaborir) i, en eixe sentit, no podia faltar-hi la terra, ja que d’ella procedeix la vida i és la Mare de tots i de tot. A més, 2) qui la creà, recorre, igualment, als consellers (detall que empiula amb el matriarcalisme i, per descomptat, amb els nombrosos casos en què l’home va a la dona i ella li aporta el suggeriment, la idea que considera més favorable a lo que ell li exposa i, en més d’una ocasió, a tots dos), 3) tria fer-la redona (forma en nexe amb lo matriarcalista com també amb el dinamisme i amb lo virtual), 4) posà la terra… on està el poble (Juncosa). I, com a mostra, el forat (tret que fa que no tot siga recte, com podria semblar-ho el compàs). A banda, el forat toca l’ermita (una obra arquitectònica que substituí els santuaris pagans). I 5) la força de lo terrenal i de la dona roman en el fet que ningú no ha pogut extraure-ho de la terra, d’on era, d’on ha arrelat (de la mateixa manera que el matriarcalisme ho ha fet entre els catalanoparlants que promouen la llengua, la terra i lo que hi té a veure).

Fins ací, la introducció i la part del relat de la Creació.

Més avant, prossegueix amb uns afegitons interessants i que tenen a veure amb les cultures matriarcalistes. L’ancià comenta als jóvens que els sarraïns n’eren sabedors i que, en la comarca de les Garrigues, “volien aixecar, precisament aquí, la seva mesquita més important, la més gran del seu regne musulmà, car la importància que assolirien, en tenir-la aixecada just al mig del món, els feia creure que tot el dominarien ells. I és, per aquest fet, que, mentre anaven conquerint terres, portaven una campana grossa, tota d’or, per tal de posar-la en el temple” (p. 397). Així, la narració vincula el voler ser el melic del món (el centre de totes les coses) amb el poder de conquesta i amb l’or (el color que es relaciona amb el sol i, de pas, amb lo patriarcal, amb la riquesa econòmica). Afegirem que “una gran munió de mules seguia al darrere dels guerrers, per transportar-la” (p. 397), és a dir, que els hòmens anaven al capdavant i les dones eren l’animal de càrrega, si més no, simbòlicament.

Ara bé, passa el temps i els catalans guanyen els musulmans i, a més, els sarraïns deixen la campana, “Decidiren, doncs, d’enterrar-la, ben fonda, en el lloc exacte que només ells saben, amb l’esperança i la seguretat de tornar algun dia, per tal d’aixecar la mesquita somiada.

(…) i tot el poble sap que està colgada. Però, com he dit abans, nosaltres no tenim cobejança” (p. 397) això és, desig viu de posseir-la.

Els dos jóvens, en copsar els missatges i el significat de la narració, comenten al vell:

“Potser sí que teniu raó -afegiren els dos buscadors-: val més no posseir riqueses i viure tranquils. (…).

-Doncs, adéu.

-Adéu -feren tots dos, girant camí per on havien vingut.

I és així com, avui encara, es troba la campana d’or colgada al lloc (…). El forat a la pedra encara s’hi veu avui” (p. 397). I eixa és l’empremta de la cultura musulmana en terres catalanes, en les quals, si bé no es menysprea el tenir, no es posa de part de l’acumulació a l’estil que hem llegit. 

Finalment, adduirem que, en cap moment, apareix el color argent, ni el negre i sí, com ara, la terra, la qual és més preada que les riqueses: una campana forta, al costat d’un històric santuari i, així, que empiula amb la dona, amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.