Continuant amb la rondalla “La dona dimoni”, tractada per l’estudiosa Oreto Doménech i Masià en l’esmentat treball, una nit, quan el marit aplega del camp, la dona li conta que la senyora ama es menjava tot: una cassola d’arròs al forn, un anyell rostit amb creïlles, etc. Aquest passatge pot evocar-nos quan, en la contarella “La creació”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós en el segle XIX, Déu diu a la Mare Terra que ella tindrà molta força “perquè t’ho menjaràs tot” (p. 69).
L’endemà, la madona, amb la seua vigorositat, també manifesta a migdia en dinar, és ben servida de blat (un aliment que creix cap amunt i que, majoritàriament, és collit en estiu): ella es menjaria els jóvens (la fase estival de la vida).
I més: en l’obagor, es tragaria els hòmens (ací, representats per peixos): “Per a sopar, li va demanar un lluç i unes perdius al forn, que també s’ho va menjar tot” (p. 25), juntament amb els gafarrons (ocells), puix que, al cap i a la fi, amb la mort, tot torna a la terra. Si més no, en els Pobles matriarcals.
En unes línies posteriors, en la fosca, els pares i el fill sentien “com si alguna cosa s’arrossegara per terra i eixia una olor roïna pels corredors de baix (…), i això que la pobra dona fregava el terra tots els dies (…) i llevava la pols. Però, al sendemà, sempre eixia una pudor de podridura molt lletja” (pp. 25-26). Així, n’extraiem que sempre hi havia vida terrenal, perquè la terra no era mai desèrtica, sense res, ni pelada, ans al contrari: a tothora, hi havia pols.
Un altre signe matriarcalista és que “La senyoreta feia calça vora la ximenera, que sempre la tenia encesa, nit i dia” (p. 26), detall que només podia esdevenir en l’hivern, una de les dues estacions lligades amb lo femení i, així, hi havia vida (caliu), un eixart entre la llum i l’obscuritat que predomina en aquesta època de l’any.
Més avant, la narradora diu que la senyoreta “Té una cuota de serp enroscada i pudenta” (p. 26). Açò, atenent al llibre “El matriarcalismo vasco” (pp. 58-59), és en nexe amb la força interior, amb lo feminal en l’home (per exemple, en l’alquímia) i amb la regeneració. Altrament, ens reporta sobre una dona integradora de la part activa i de la receptiva.
Després, hi ha un fragment en què la mestressa se’n va escales avall cap a on eren els tres forasters i, encara que li tanquen la porta, l’ama (per mitjà de la cua) és capaç de tombar-la.
Llavors, “la mare va tindre una idea: va llançar la cadena i la medalla a la porta i la dimònia no la va poder passar. Va romandre dins de la casa (…), perquè no podia tocar res que estiguera beneït.
I, gràcies a això, tots tres (el pare, la mare i el fill) van poder escapar-se del mas maleït i salvar la seua vida d’una mort (…) més que segura. La Divina Aurora els havia salvat” (p. 26).
Tocant a aquests darrers passatges, exposarem alguns dels seus símbols: 1) el pas del paganisme al cristianisme místic (representat per l’aurora, ara, elevada a consideració de Divina, en lloc de ser lligada a la Mare Terra) i, així, 2) la primavera (estació associada al renaixement de la vida), ací tractada com si fos un victòria sobre la maldat (sobre una vellesa que cal fer miques i, més encara, de què cal fugir) i 3) una eixida del mas, fet que, en el fons, enllaça amb deixar fora la casa maternal i la figura de la mare acollidora.
Per consegüent, en lloc de capir una religiositat matriarcal en què, àdhuc, en aquesta contalla, Déu s’entén com un déu que també acull amb simpatia la part feminal i terrestre; apareix un personatge que, tot i que és una dona, la seua significació connecta molt amb uns mots que hi ha en l’entrada “Aurora” del “Diccionario de los símbolos” de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant: “L’aurora, amb totes les seues riqueses simbòliques, és el signe del poder del Déu celestial i l’anunci de la seua victòria sobre el món de les tenebres, que és el deu de la malignitat”. Mentrestant, ens hem trobat amb cançons mallorquines i amb poemes en què Déu i altres personatges bíblics, baixen a terres catalanoparlants i són benvinguts... amb hospitalitat i tot.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
