Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien “Déu va dir esposa, no esclava”? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 28 de febrer del 2026 i posteriorment comentaren “En nom de Déu, el comentàvem, però, de tant en tant, en aquest aspecte (ni esposa, ni esclava), companys de vida i de camí. I, si no era així, parlar; i, cadascú, el seu camí” (Antonia Verdejo), “No” (Lurdes Gaspar), “A mi, m’ho va dir la meva esposa [ , nascuda en 1931]. No ho havia sentit a dir mai” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), “Esposa” (Àngels Sanas Corcoy), “De fet , sempre sentia a dir a l’àvia a l’avi : ‘Sóc la teva dona, no la teva empleada’. I feia el que li donava la gana, amb respecte; però, essent de pagés i tenint hostes, ella sabia molt bé el que li pertocava.  Bé: jo sóc molt com ella” (Lydia Quera), “Mai” (Xec Riudavets Cavaller), “Aquesta no l’havia sentida mai.

T’agraeixo que me l’hagis ensenyada” (Anna Babra), “La meva mare no hagués consentit ser esclava, ni rebre maltractament” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No recordo que ho diguessin. Aquesta frase m’és coneguda, però no de casa” (Rosó Garcia Clotet), “A casa, es pactava tot i es parlava de tot. Sense tabús” (Maria Dolors Sala Torras), “Jo ja la sabia” (Dolors C. Serra), “Aquesta frase de ‘Déu va dir Esposa et done, no esclava‘, ací també l’he sentida molt.

Però, després, amb humor, responen ‘,… però es clava en tot'” (Vicent Pla), “No l’havia sentida mai. Però, en certa manera, relacionada, sí, i era ‘Quan t’aixeques, t’has de lligar fort les espardenyes’, en el seny que et passaries el dia treballant sense parar. Aquesta expressió la feien servir a pagès. A Barcelona, no l’he sentida mai” (Àngel Blanch Picanyol), “Això ho he sentit dir als homes; entre ells, mon pare. ‘Déu va dir esposa i no esclava’ i ‘… ¡No de clavar!: es clava en tot!'” (Lourdes Hernandis), “Bé. La iaia i la mama deien ‘No som les minyones'” (Montserrat Cortadella), “Noooo em sona” (Daniel Gros), “A casa, no, perquè no era el cas” (Joan Prió Piñol), “No, no recorde eixes paraules… Però és que mon pare tenia les seves tasques; i ma mare, també les seves. Ella és la que estava a casa; i mon pare, tot el dia fora i, quan venia per la nit, tenia guardat el brou i ‘Li feien el plat de calent’ perquè ell, al migdia, no dinava a casa…

Ma mare mai se sentia esclava, ella pensava que era el seu treball (la casa, els fills) i mon pare era qui portava els diners a casa i ella era la que els administrava” (Carmen Mahiques Mahiques), “Açò que t’escric és un acudit. Un home va al rector i li diu:

-Vós em vau enganyar. Vau dir que era una dona, que no es clava. I es clava: ella i sa mare'” (Josep Ferrer Ferrer).

En el meu mur, el mateix dia i més avant posaren “Mai sentida. Llevant de Mallorca” (Maria Galmés Mascaró), “Jo vaig viure dues besàvies fins els dos o set anys. Una, per part de mare; i l’altra, per part de pare. La de part de la mare, hi vaig viure fins a sis anys.

De fet, no els calia dir res: el respecte cap a elles era descomunal i se li consultava tot. Per la part de pare, la recordo com si fos ara. Eren a pagés, era la que vigilava el menjar i en feia la distribució, calculada, com si fos la gerent d’una multinacional. No parlava gaire i només faltava que tothom li fes una reverència quan passava” (Elisabeth Orpa), “Aquesta frase en concret, no. Però sí que la meva àvia deia que ‘Malament quan, en una casa, no hi mana la dona'” (Glòria Reverter), “No. Mai” (M Lluïsa Tudela Riera), “Mai” (Marga Pla Alcaide).

En el grup “Història, llengua, cultura, folklore i política de la Nació Catalana”, el 28 de febrer del 2026 ens plasmaren “I continuem així!! Amb justícia i amb coherència!!!!!” (Roser Canals Costa).

Cal dir que, com indicàrem a algunes persones, “Aquesta frase té diferents lectures: sexual, social i eròtica (el penis ‘es fica’, ‘es clava’, encara que la forma genuïna no és ‘es posa’).

Me la posà Ricard Jové Hortoneda (1929), en el 2022, en un comentari a una cançó eròtica recopilada per Gabriel Janer Manila. Ell escrivia ‘Déu va dir ESposa, no ESclava'”. De fet, el dia que férem la qüestió, a migdia, Ricard Jové Hortoneda inclogué un símbol de riure en el meu mur.

Altrament, en la web “Relats en català”, el 3 de març del 2026, ens agregaren una valoració sobre lo que havíem recopilat: “Un bon pensament cap a aquestes dones que eren imprescindibles a la nostra vida per les tasques que realitzaven” (Helena Sauras Matheu).

Finalment, ma mare, el 1r de març del 2026, per telèfon, en nexe amb els mots de Carmen Mahiques Mahiques sobre el fet que son Pare portava els diners a casa i que la muller els gestionava, em digué que, “Amb cordialitat, era lo que es feia abans”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.