Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿homenatjaven persones altruistes? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 26 de desembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Doncs, sí. A casa, de tant en tant i, sobretot, en temps de fred, l’àvia portava pidolaires a casa i els oferia un plat de menjar i roba neta.
També preparava menjar i lo que podia, i anava on estaven més necessitats i deia ‘Si ajudes, no esperis mai res a canvi, perquè no seria ajuda, seria interès'” (Antonia Verdejo), “A casa, nooo. Jo diria que eren tots altruistes. S’ajudaven quan estaven malalts. Quan s’havia mort algú, els ajudaven a vestir-los, estaven amb la família.
El carrer de Gurb era genial. Teníem un seny d’ajuda especial (Maria Dolors Sala Torras), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Doncs, sí. La meva àvia donava sempre a qui ella deia ‘S’ho mereixia’ i no esperava res a canvi. A bona gent que no et demanava res i que els avis pensaven que era bo per a ells” (Lydia Quera), “Com podia, dintre de les seves possibilitats” (Àngels Sanas Corcoy), “No. No parlaven de persones que ajudessin el proïsme” (Angelina Santacana Casals), “I tant!!! Quan veus persones altruistes, generoses i amb bon cor, per força, s’han d’agrair!!!!!!” (Roser Canals Costa), “Sí. Ma mare ho feia força vegades. Fins i tot, havia deixat dormir una persona al sofà. Li’l preparava com un llit. I així estava còmoda i calenta. I també li donava de menjar. Alguna vegada que no hi havia la mare, ho havia fet jo. I també quan aquesta persona estava malalta, la va dur a l’hospital. Es pot dir que se’n va cuidar fins que es va morir.
Ma mare, quan era jove, tenia uns disset anys i anava a visitar els presoners de la guerra del 1936 i els portava roba i menjar. Eren, crec que em va explicar, en un hospital. I, un dia, els guardians, fins i tot, la varen amenaçar. Parlaven castellà. I ella va estar dos dies sense anar, però després hi va tornar. I va continuar portant menjar i roba” (Rosa Canela).
En el meu mur, el 26 de desembre del 2025 plasmaren “A casa, no ho vaig veure. La mama era molt altruista, ajudava sense res a canvi…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).
Finalment, ma mare, el 26 de novembre del 2025, per telèfon, em digué que ella visqué en la ciutat de València fins a dotze anys i que, “En València, hi havia dues dones riques, en l’ambient que estaven, però, a casa, no tocava ningú a la porta que no auxiliaren. Vivien com la gent del barri, eren senzilles i ajudoses ajudant la gent que veien que ho necessitava. A més, es veia que eren persones cultes.
En les viles, sobretot, si eren llauradors (un grapat de fesols o deixaven camps perquè la gent espigolara) i tenien coses de la collita, era relativament normal compartir-ho amb gent del veïnat o de la vila”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
