Prosseguint amb relats sobre onces d’or, en l’apartat “Els tresors d’or d’en Pep Casalins”, el qual figura en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, Dani Rangil escriu uns mots que connecten amb el matriarcalisme català i que hem llegit en comentaris i en alguns llibres sobre Catalunya: “A més d’en Jaume Aliva, altres persones m’havien parlat d’olles trobades pel llegendari saurí. La visió de la família va ser molt més terrenal:

Lo de saber trobar l’aigua era un do que tenia. Tenia una força perquè deia ‘Aquí hi ha aigua’ i n’hi havia. Només trepitjant, res d’aquells bastons [Semproniana Calpe]

Jo no ho crec pas que hagués trobat tresors. Deien que aquí hi tenia una olla d’or i no ho crec pas. Lo que eren molt treballadors i molt estalviadors i només se’n cuidaven de treballar i d’estalviar fins que fos cinc cèntims. Jo li havia dit:

-Avi, ¿és veritat que vau trobar una olla d’or?

-Això diu la gent, però no és veritat. [Josep Pujol]” (pp. 215-216).

Sense eixir-se’n del solc, Semproniana Calpe diu a l’investigador:

“-Abans, hi havia una filosofia diferent de les coses. Treballar i estalviar per a prosperar. Estalviaven tant com podien i menjaven lo més just que podien. I, així, és com es va poder comprar la casa de can Soques. Aquí, a Calella, a poc a poc, va comprar terreny.

(…) També anava a fer viatges amb el matxo de bast, feia de traginer” (p. 216).

En altres paraules, aquests testimonis empelten amb un Poble que no viu del fetitxisme solar, ni dels colps de sort i que, igualment, no premia, per exemple, els polítics i les persones que pretenen viure de baldraga, dedicats a la cacera o com aquell batle d’una cançó valenciana sobre la tornada de la llum (qui ho ha balafiat tot “en putes i demés”).

Ara bé, en la pàgina 217, escrita, potser, pel 2007 (el llibre fou editat en el 2008), l’autor exposa sobre la tendència que hi havia hagut a partir de mitjan dels anys noranta fins a aquell moment: “Les ànsies de fer diner fàcil i ràpid no tenen límit, ara hom es pot dedicar a l’especulació immobiliària i tot serveix, des de grans solars on fer-hi blocs de pisos fins a petits racons on encabir-hi una caseta” (sic).

Més avall, tornant a les arrels matriarcals, l’estudiós afig que, “En aquells temps que no hi havia bancs, ni caixes, a les masies on aconseguien estalviar diners, el cap de casa els guardava amagats on només ell sabia i, no tant per desconfiança com per seguretat.

Si arribava a vell i es moria d’una manera, diguem-ne, normal, abans ja hi havia tramès el secret al seu successor; però, si es moria inesperadament, s’enduia el secret a la tomba. D’aquest versemblant raonament, neixen totes les històries de tresors a les masies” (pp. 217-218).

Quan Dani Rangil ens endinsa en el punt “Can Cases. Montnegre”,  passem a un tema interessant i que és reflectit mitjançant el simbolisme del nesprer. Així, començat dient que can Cases és una de les masies més importants de Montnegre i addueix que “La mestressa de can Cases ho havia dit i la Teresita ho havia explicat, que diu que aquella dona, sortien de la casa a la font, una font molt bona que hi havia. Diu que el pare li va dir:

-No gaire lluny d’aquí hi ha un lloc que hi ha diners” (p. 218).

En aquestes línies, capim trets matriarcalistes: la dona fa de transmissora del llegat cultural, de la saviesa; la deu aporta vida i és molt bona. Quant al personatge masculí, va associat amb el metall groc.

Tot seguit, accedim a unes fragment amb detalls de la mateixa corda, en què ens podria paréixer que la Terra (la Mare) es posa de part de qui cerca, no de qui viu lligat a l’ambició de tenir. Això no obstant, anem a pams. Primerament, plasma que“Aquells volts d’aquesta font, que la van tapar fent carreteres hi ha remenat molt la gent i mai hi han trobat res. En deien la font de la Nesprereta” (p. 218). Cal evocar que el nesprer és un arbre molt atractiu per als pardals (com també les figues) i solen fer-ne picadetes, possiblement, sobretot, quan són dolços, un punt no precisament fàcil. Ho fan en plena primavera. I és eixa la dolçor que devia tenir la dona d’aquestes línies.

Igualment, la Nesprereta va unida a la foscor: “I es veu que, al final, van venir una nit i ho van tobar uns que no eren de la casa” (p. 218). O siga que estan en millors condicions en aplegar l’obscuritat.

Després, Vicenç Bigas reporta que, “per Cases de Montnegre, hi ha una gerra d’or” (p. 219) i Conxita Masnou comenta que “L’avi de can Cases havia amagat una olla de monedes d’or a fora, en una soca d’arbre, i la dona no ho sabia. (…) Al cap d’anys, es va cremar el bosc i van sortir una barbaritat de monedes d’or totes cremades, negres, d’una soca de suro (…) i, llavors, van dir:

-Mira: lo que ens volia dir l’avi” (p. 219).

Per consegüent, el pas de la claror a l’obagor, de daurat a fosc, de lo masculí a lo femení (de la lluentor a la soca i al suro, en nexe amb un arbre i, de pas, amb la figura maternal), representa que l’arbre té vida i que subministra els no envejosos, ni els cobdiciosos, ans qui, com ara, no ho té en el seu estil de vida. Ben mirat, els néts i altres persones, empiulen amb el provecte.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.