Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿emparaven els més febles? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 15 d’agost del 2025 ens comentaren que, “En acabar la guerra franquista, l’estiu del 1939, els meus avis van recollir a casa una senyora veïna que ara vivia sola, amb un marit i un fill morts al front de l’Ebre, i sense més família: la senyora Pauleta

Ajudava a la neteja de la casa i a les feines de la cuina… A mi, de quatre anys (1951), em va fer de mainadera.

Va viure a casa dels avis fins el 1952, en què va morir.

La varen enterrar al nínxol faniliar del cementiri local” (Joan Marrugat), “Sí. Sempre” (Eusebia Rayó Ferrer), “Per lògica, sempre ho solem fer” (Àngels Sanas Corcoy), “No sé si és exactament això però, a casa l’àvia Maria, quan la meva àvia era petita, el meu besavi va llogar un mosso que cuidava els ramats.

Era molt jovenet i no tenia pares. Amb el temps, els meus besavis, perquè no estigués sol, el van adoptar i li van donar els cognoms.

Jo no el vaig conèixer, però la meva àvia en parlava com si fos el seu germà de sang” (Àngel Blanch Picanyol), “No ho tenc present” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. I ens ensenyaven a fer-ho” (Rosó Garcia Clotet), “Tant com podien, la mama i la iaia. Però eren del tu a tu, després de veure el que feien, quan ho deixaven a l’església.

A prop de casa, hi havia una casa de caritat, aquelles que tenien una finestreta per deixar-hi el nadó, ja que allà anaven directament, quan sabien que necessitaven” (Montserrat Cortadella).

En correus electrònics, el 15 d’agost del 2025 ens posaren “Bon dia,

Sí. A casa, sempre s’emparava els més febles per davant dels forts i valents, que ja es cuidaven sols, i era igual que fossin persones o animals” (Rosa Rovira).

En el meu mur, el 15 d’agost del 2025 plasmaren “La meva mare, sí. Cada setmana anava a visitar (i a fer companyia) una velleta del carrer, que estava sola. Li portava menjar fet per ella i la rentava cada setmana… Perdia una estona per a ajudar: sempre la tenia.

Va néixer el 1904. Era infermera” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.