Un altre tema interessant i plasmat en l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, és el que figura en el subapartat “No es pot fer broma amb l’aigua de la pedra”, en què també es parla sobre pedregades. Un dia, un amo, en veure l’oratge que feia, comenta al mosso que cal que el bestiar no bega aigua de pedra.
Llavors, el xicot li respon que ell sí que en donaria al bestiar i, en acabant, a banda, li afig que, “Com que diuen que les bruixes solen ser molt garrides, si en trobés una dintre de l’aigua, crec que podria ser força divertit” (pp. 77-78). Cal dir que l’aigua capeix amb lo femení com també la bassa (com a lloc receptiu).
Nogensmenys, el propietari li trau uns mots que empiulen amb el tema de la Mare Natura i, és clar, amb el matriarcalisme (una part dels quals remarquem en negreta):
“-Xicot. Jo no crec que les bruixes facin pedregar. (…) Jo no sé quin és el motiu exacte (…). El que sé és que, si beuen aigua després d’un temporal, ho passen molt malament, i això és veritat. (…) T’ho dic per experiència. (…) A més, no m’ha agradat mai de desafiar la natura i, menys, fer-ne mofa. Tu ets un noi molt eixerit i pots arribar a fer moltes coses a la vida, però has de saber i, això sí que t’ho recomano, que no facis mai burla de res i, menys, desafiar una cosa que desconeguis. La natura té unes lleis i nosaltres mai hem de voler-les canviar o desafiar. Únicament hem de limitar-nos a seguir-les. (…) les coses són com són i no com voldríem que fossin” (p. 78).
Més avant, el minyó baixa el to amb què parlava amb l’home i, al capdavall, li indica que, “En tot cas, pots agafar algun refredat i poca cosa més. Tota la resta són històries que expliquen els que creuen en bruixes” (p. 78). Copsem, així, una responsió típica de qui menysprea lo rural, el camp, la saviesa tradicional i el folklore.
“L’amo li replicà altra vegada:
-Noi: agafa-ho per allà on vulguis, però la meva experiència em diu que cal ser prudent i seguir les regles del joc que marca la natura” (p. 78).
Ben avançada la descripció, el recopilador d’Oristà posa que, “mentre la mula bevia, ell es va despullar i es va ficar a dins de la bassa per refrescar-se una mica” (p. 79) i, així, passa a terreny feminal.
Cal dir que l’autor plasma que l’amo (en aquesta narració, com a cap de la casa i dels treballadors) demana pel mosso a la dona i a u dels fills i “El noi més gran va dir:
-El mosso ha partit amb la mula cap al cantó de la bassa. El mal animal és capaç que hi hagi anat a abeurar la mula.
En aquell moment (…), va arribar la mula tota sola” (p. 79) i l’home ordena que preparen una manta i vinagre a l’animal, amb intenció de salvar-la: “Aquesta mula es morirà si no fem alguna cosa molt ràpidament.
(…) l’amo va anar a veure on parava aquell bordegàs” (p. 79).
Per consegüent, l’home, com a encarregat del grup (si més no, en aquesta tasca), s’interessa per tots els qui treballen en l’indret, pels fruits de les obres i pel bestiar.
Ben mirat, direm que, en nexe amb el matriarcalisme, la mula connecta amb la paciència i pot evocar-nos el ruc, un animal que, pel cap baix, en el primer quart del segle XXI, entre grups nacionalistes catalans, era enllaçat amb la tradició vernacla de la faena, amb la persistència i amb la utilitat (per a la terra i per als qui l’acullen).
En eixe seny, l’home “Va anar seguint les petjades de la mula fins arribar a la bassa. (…) Efectivament, el mosso s’havia ofegat a la bassa. La mula, amb molta paciència, la van salvar” (p. 79), a més, “donant-li a beure aigua de timó amb mel i perfums de ruda” (p. 79).
Finalment, el narrador indica que “Aquest senyor sempre deia als seus fills: ‘Les lleis de la natura no es poden desafiar, ni tan sols fer-ne burla, ni escarni. Bruixes, dimoni? Tant se val la seva procedència” (p. 80).
Com a nota, direm que, al capdavall, el folklorista agrega una nota en lletra xicoteta: “Això encara ho diu un nét del que fou masover de Vilanova de la Guàrdia, a les serres de Biure. El seu avi va ser testimoni directe dels fets” (p. 80).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: Adjuntem la pàgina en què figura el comentari de l’amo sobre la Natura, molt en línia amb el matriarcalisme.
